Bitllets de cinquanta euros

ALBERT CARRERAS
ALBERT CARRERAS Catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra. Director d'ESCI-UPF

Les forces independentistes catalanes viuen malament el fet de poder ser influents fora del Parlament de Catalunya. Poden ser decisives, sense ser les que governin, al Congrés de Diputats i al ple de l’Ajuntament de Barcelona. Se senten obligades a posar per davant grans principis polítics i els fan incompatibles amb reivindicacions instrumentals econòmiques, que també són indispensables per fer política. El record del “peix al cove” produeix anticossos immediats. Els principis manen. Cedir en l’àmbit dels principis no ho accepta ningú -o això és el que es pensen la immensa majoria dels dirigents polítics catalans i espanyols-. I buscar o aconseguir compensacions econòmiques és percebut pels primers com una traïció o una feblesa imperdonable.

Convé recordar -una i cent vegades- la manera de fer política del nacionalisme basc, que ha sabut dissociar els principis polítics de la negociació política pressupostària. El PNB ha hagut de conviure molts anys amb la política del “ Todo es ETA ” (cas Altsasu inclòs) desenvolupada per l’Estat i pels governs centrals. Tanmateix, ha negociat cada pressupost en què ha pogut ser decisiu amb grandíssima eficàcia. Alguns dels èxits més grans en la negociació pressupostària a Madrid el PNB els ha obtingut quan havia perdut el govern basc a mans del PSOE amb suport del PP. Aquests havien aprofitat que els hereus d’Herri Batasuna no s’havien pogut presentar a les eleccions, per aconseguir la majoria del Parlament basc. Malgrat aquesta situació excepcional, el PNB, a l’oposició al Parlament basc, va saber negociar brillantment a Madrid, i va obtenir resultats que ni Patxi López podia aconseguir del govern Zapatero, del seu propi color polític. ¿Això vol dir que el PNB va perdre els seus principis polítics i que els va enterrar pel “peix al cove”? El que va fer és pensar amb el cap fred què podia obtenir políticament amb la seva força negociadora i com l’acostava a la seva estratègia política. Això ha sigut possible perquè els seus votants accepten la seva estratègia perquè la comprenen. Certament, això no passa a Catalunya, però hem de reflexionar si aquesta no és una de les principals febleses: no saber aprofitar la nostra força i no saber explicar ni compartir les estratègies. Sembla que el cor mana sempre sobre el cap, quan res no és només cap o cor.

Actualment, la represa econòmica permet que les administracions públiques disposin de més recursos i es puguin plantejar polítiques expansives com, per exemple, increment de serveis públics i ajuts i increments salarials per als mateixos treballadors públics. Els recursos hi són i la ciutadania els reclama. Al món anglosaxó s’utilitza sovint l’expressió “trobar un bitllet de 50 dòlars pel carrer” per referir-se a una oportunitat que tothom pot veure, i que s’endurà qui primer l’aprofiti. La gestió del retorn a la prosperitat pública planteja una situació de “bitllet de 50 euros al carrer”. Qui primer pugui gestionar la prosperitat tindrà més oportunitats de continuar governant en els anys vinents.

La reflexió sobre el bitllet de 50 euros (més aviat de milers de milions) ve a tomb pels diversos pressupostos de les administracions públiques que es poden votar o no votar. Es pot afirmar que el que poden oferir els pressupostos generals de l’Estat a Catalunya és molt poca cosa i que el més important es pot resoldre amb uns reials decrets llei que es poden convalidar o no en funció del seu mèrit. És força cert. Però es podria voler negociar, com va saber fer el PNB amb el PP, primer, i amb el PSOE, després, en els pressupostos del 2018, i obtenir més. O, si no es vol negociar però s’aprecia que l’efecte és positiu per als interessos catalans, votar sense contrapartida, sense entrar en cap negociació. El mateix val per a l’Ajuntament de Barcelona. Sembla que això és el que demana En Comú Podem per donar suport als pressupostos que vol presentar l’actual govern de la Generalitat al Parlament de Catalunya. No és una mala idea, ben al contrari.

Tots els pressupostos -estatals, de la Generalitat i dels ajuntaments- poden créixer. En conjunt, millorarien en milers de milions d’euros. Per què no hem de facilitar que creixin? Per què no hem d’aprofitar l’oportunitat i agafar el bitllet de tants euros que hi ha al carrer, a la vista de tothom? És molt possible que si ens hi oposem, altres vinguin a recordar amb el seu vot que no volen que els seus dirigents oblidin les seves necessitats i aspiracions. Potser no seran els que més criden, però les eleccions també es guanyen mobilitzant els que poden tenir la temptació d’abstenir-se perquè estan enfadats amb els seus governants. Votar pressupostos expansius no és trair principis sinó recuperar, sense sentiment de culpa, el que és propi. Es poden seguir exigint i reivindicant els objectius polítics amb tota la força. Ningú no ens compra i tampoc és cert que ens deixem comprar: agafem el que és nostre.

Més continguts de