Doncs te l’emportes a casa teva
CADA COP QUE PARLO dels drets dels refugiats m’apareixen alguns comentaris que semblen correspondre a una plantilla, perquè són idèntics. Venen a dir: “Vols acollir refugiats? Doncs te’ls emportes a casa teva i els mantens tu”. M’entristeix el menyspreu cap a tantes famílies que pateixen, i m’alarma el desconeixement d’aquests comentaristes sobre com funciona el món on viuen.
He vist malentesos semblants en comunitats d’escala. En una reunió de veïns, un que vivia als baixos es negava a pagar la seva part de l’ascensor perquè ell no l’agafava. Li vam haver d’explicar que ell tenia accés directe a un pati que l’havia pagat en part el de l’àtic, que no en podia fer ús.
El funcionament d’un país va així: tenim governs, paguem impostos, els governants distribueixen en què inverteixen els recursos i els ciutadans pressionem sobre on els voldríem.
Encara que jo trobi innecessari posar carrils bici, perquè no tinc bicicleta, no puc dir a un ciclista: “Vols carril bici? Doncs te’l pintes tu al jardí de casa teva”. Encara que algú no cregui en el sistema públic sanitari, no pot dir a un malalt: “Vols que et curin? Doncs t’ho pagues tu”. Ni encara menys: “Vols que et curin? Doncs estudies medicina i et cures tu solet”. Encara que algú no tingui fills, no pot dir a un pare: “Vols que els teus fills vagin a escola? Doncs et penges una pissarra al menjador i els fas tu de mestre”. Ni podem dir: “Vols que els jubilats cobrin pensions? Doncs els passes un tant al mes”. O “T’agrada conduir? Doncs t’asfaltes tu els carrers”. Per sort, les coses no van així. Per això em sento legitimitat a demanar que no desnonin sense haver d’emportar-me a casa aquelles famílies, em sento legitimat a exigir que ningú no dormi al carrer sense convidar-los al meu llit. Que aquest comentari de plantilla s’adreci gairebé sempre a drets d’immigrants o refugiats és altament sospitós. I trist.
