9-3, Casillas, Puyol I Abidal
Hauria preferit veure el partit al camp i no en un bar català de Manhattan, però quan veus tanta samarreta blaugrana i tant de madridista amb el cap cot i escoltes la locució hispana elogiant el futbol culer en majúscules i els aficionats blancs et diuen que no oblidis les aturades de Casillas, conclous que paga la pena la distància.
Casillas és el millor del Madrid en aquests tres anys de Guardiola, i tot i això aquesta temporada ha hagut de recollir nou pilotes de dins de porteria, cinc en una sola nit. Fa dos anys en va recollir sis. Que el bo de l'equip més car del món sigui el porter, i no perquè els dóna victòries sinó perquè els estalvia humiliacions, tot i que cau humiliat de tant en tant, vol dir que el florentinisme té un problema que es diu Barça.
2010-2011: Guardiola 9 - Mourinho 3. El triple de gols, el triple de joc, tant de bo el doble de títols.
Ahir, al minut 89 d'aquest duel en cinc actes, que va començar amb un 5-0 i acaba amb el Barça a Wembley, Guardiola va donar per acabat el malson. La final és nostra i la bèstia que han creat entre tots es queda allà, i ara veurà com se li giren en contra els que li reien les gràcies, no em preguntis per què. Per això en l'últim minut en Pep va voler premiar Puyol, que quan no hi és, perdem, i ovacionar el recuperat Abidal. Els bons, a sobre de guanyar, cuiden els gestos. Dels altres oblidem-nos-en perquè, ara sí, toca guanyar la Champions.
