Catalunya no és normal

Últimament la mirada 'queer' està emergint amb força a Catalunya

Sembla que alguna cosa s’està sacsejant en la cultura catalana. Com si, al mateix temps que ens estem plantejant qui som i on anem com a país, fos inevitable plantejar-nos, també, quin tipus de societat volem. Tradicionalment i per la idiosincràsia sociopolítica del país, aquí hem tingut una manera gairebé disfuncional de relacionar-nos amb el que significa la norma (Josep Anton Fernàndez en fa una repassada exhaustiva, de la relació entre Catalunya i l’afany de normalització, a El malestar en la cultura catalana, publicat ara fa deu anys), i potser és gràcies a això que hi ha hagut un cert interès per preguntar-nos no només què diantre vol dir ser normal, sinó, en especial, qui determina el que és normal (i el que no ho és), i amb quines intencions ho fa.

Doncs bé, això és precisament el que fa la mirada queer, que tinc la sensació que, darrerament, està emergint amb força a Catalunya. El que és queer parteix de les sexualitats i de les identitats de gènere no normatives i les reivindica com a perfectament vàlides (per exemple, gais i lesbianes que no necessàriament volen adscriure’s als paradigmes normatius del matrimoni, persones trans*, etc.). A partir d’aquesta reivindicació d’allò que desafia les convencions amb la seva mera existència, la mirada queer es fa preguntes que ens poden treure d’una àrea de confort; preguntes que ajuden a desemmascarar els mecanismes de control i d’opressió dels cossos i les persones fora de la norma que la nostra societat ha naturalitzat. Per què considerem que una parella monògama és digna d’elogi, i en canvi titllem altres modalitats relacionals de vici? Per què ens queixem del que li costa al sistema sanitari la teràpia antiretroviral o els tractaments hormonals i les operacions de reassignació de sexe i no protestem, per exemple, davant el monopoli ferotge d’alguns laboratoris farmacèutics que restringeixen i encareixen l’accés a determinats medicaments, essencials perquè una part de la població pugui gaudir de salut (recordem-ho, un dret universal)? Si volem un país just, ens hem de plantejar, i molt seriosament, preguntes com aquestes.

Em pregunto si és possible que la cultura catalana hagi manifestat un cert interès per aquesta mirada qüestionadora gràcies a la situació política i social que estem vivint. Paul B. Preciado comparava, en un article a Libération (publicat aquí, al diari ARA), el procés català cap a la independència amb la transició de gènere que estava experimentant en el seu propi cos, exposat a un tractament hormonal. El cos polític que troba una analogia (però que mai pot ser exacta i, per tant, ha de ser presa com el que és) en el cos de l’individu, i viceversa. Certament, en aquests darrers mesos la cultura catalana s’ha plantejat amb una certa insistència la seva relació amb la normativitat, des de la literatura (els diaris pòstums Els homes i els dies, de David Vilaseca; la novel·la Permagel, d’Eva Baltasar), des del teatre (la parella de lesbianes a Temps salvatge, de Josep Maria Miró, estrenat la temporada passada al Teatre Nacional; l’obra de Guillem Clua L’oreneta, que s’ha estrenat a Madrid en la seva versió castellana i que urgeix de portar a Barcelona; Limbo, l’espectacle de Marc Rosich i de la companyia Les Impuxibles sobre la realitat trans* que ha fet una gira exhaustiva per tot Catalunya); fins i tot des de la música (el nou àlbum de Clara Peya, Estómac, que qüestiona l’amor romàntic com a construcció cultural opressora).

Però tot això no és radicalment nou: el poeta i escriptor mallorquí Biel Mesquida ja va publicar, l’any 1974, a les acaballes de la dictadura, el poemari ( queer a l’avançada) El bell país on els homes desitgen els homes, i el 1975, la novel·la L’adolescent de sal. Textos pioners en una altra Catalunya que també experimentava una transició. Tanmateix, la insistència d’aquestes mirades, i d’aquestes preguntes, en la cultura catalana més recent no passa desapercebuda. Potser, al cap i a la fi, Catalunya ha de trobar la seva manera de pensar-se, de mirar-se, de llegir-se i d’escoltar-se. Potser aquesta Catalunya no ha de ser normal, en el sentit de normativa. Potser aquest és el repte, i aquesta és l’oportunitat.

Més continguts de