Confessions d’un columnista

Cada començament d’any, amb un esperit d’autoexaminar-me, miro de catalogar les meves pitjors equivocacions de l’any anterior. Però aquest any, de la mateixa manera que gairebé tots els analistes d’Amèrica, he comès un error que eclipsa tots els altres, una confessió que fa que els meus altres errors semblin venials, en comparació: vaig subestimar Donald Trump.

Per entendre-ho a fons, he de tornar enrere, fins a abans del 2015 (de vegades cal més d’un any per refutar algunes previsions), a una columna que vaig escriure en els llunyans dies de la campanya del 2012, quan Mitt Romney va volar fins a Las Vegas per rebre el suport de Trump.

Això em va cridar l’atenció, en aquell moment: em semblava un moviment innecessari per a Romney, perquè Trump el va embrutar amb les seves bajanades sobre la legitimitat de la presidència d’Obama i ell va rebre poc a canvi. La idea que Romney necessitava el tipus de votants excitats per l’estil llançaflames de Trump, vaig escriure, va confondre “l’existència d’una base de seguidors (que Trump certament té) amb l’existència d’un electorat significatiu (que és gairebé segur que no té)”. I fins i tot si hi hagués trumpistes reals, Romney acabaria guanyant-se la seva lleialtat: “Qualsevol persona que s’emociona amb els fulminants atacs de Donald Trump contra el president probablement no està al marge d’aquestes eleccions”.

Com a candidat d’un tercer partit, vaig continuar, Trump podria suposar un cert perill per a les possibilitats de Romney. Però “els rumors d’un tercer partit de Trump són com les fanfarronades que deia sobre Obama: soroll i fúria, és a dir, només ego”. I Romney correria molt pocs riscos amb els conservadors si es mostrés dur amb ell. “Trump no és Rush Limbaugh o Sarah Palin: el seu conservadorisme és fingit, els seus seguidors de dreta l’admiren temporalment però no tenen cap compromís profund amb la seva marca o causa, i difícilment algú el defensarà als mitjans de comunicació conservadors”.

Ara bé, si jo fos la classe de persona que suplica, m’agradaria assenyalar que això no està tècnicament equivocat com a anàlisi de la situació el 2012. Continuo creient que Trump no hauria concorregut amb un tercer partit si Romney l’hagués apartat, per exemple, i estic bastant segur que les tertúlies radiofòniques de dreta no li haurien donat suport si ho hagués fet.

Però no deixeu que els tecnicismes us enganyin: vaig subestimar moltíssim Trump, i tota la seva campanya fins avui ho demostra.

En primer lloc, Trump no ha tingut cap problema a convertir la seva base de seguidors en una base de votants significativa. Encara falta per veure en quina magnitud, però durant mesos molts més republicans han dit als enquestadors que tenen la intenció de votar-lo a ell que a qualsevol altre candidat. Pot ser que no tots votin Trump al final, però hi ha una facció trumpista significativa en la nostra política que cap observador amb seny pot negar.

En segon lloc, resulta que aquesta facció inclou precisament el tipus de votants que Romney necessitava l’any 2012 i que, en canvi, es van quedar a casa: obrers blancs amb opinions moderades sobre economia i un compromís feble amb el Partit Republicà (tan feble que una anàlisi recent del New York Times deixa clar que molts encara són demòcrates registrats). Aquests “votants blancs desapareguts” potser no haurien fet guanyar Romney, però sens dubte haurien augmentat les seves possibilitats en estats com Pennsilvània, Ohio i Michigan, uns llocs on Trump té molta força actualment.

En tercer lloc, Trump, tot i que ha coquetejat amb els descontents i amb persones poc marcades ideològicament, s’ha ficat a la butxaca o almenys ha neutralitzat un segment important dels mitjans conservadors. No és Rush Limbaugh o Sarah Palin, és cert, però tots dos l’han cobert, igual que un munt de seguidors als quals els agrada retratar-se a ells mateixos com a guardians de la flama del conservadorisme veritable. I aquesta cobertura ha permès a Trump -que no és un veritable conservador, per dir-ho suaument- muntar una coalició inusual, una barreja de votants de l’ala dura de la dreta i de centre radicals, una cosa inèdita en la política recent.

Ara bé, si no volgués ser just amb Trump, podria dir que no el vaig subestimar, sinó que vaig interpretar malament a tots els altres, des dels votants que li donen suport malgrat la seva demagògia fins als seguidors de dreta disposats a perdonar-li les desviacions ideològiques.

Certament vaig sobreestimar el pobre Jeb Bush, del qual vaig predir erròniament que es beneficiaria de la pujada de Trump. Però per la resta, no: tenia una opinió molt baixa del complex d’entreteniment de la dreta, per començar, i no estic ni de bon tros sorprès que la classe obrera blanca aposti per un candidat que es mou en termes populistes i nacionalistes.

En canvi, sí que estic molt sorprès que el mateix Trump tingui l’habilitat política, la disciplina (relativa) i, sí, la resistència requerida per explotar aquesta bretxa i convertir-se en tal populista. I d’aquest fracàs d’imaginació me’n penedeixo humilment.

Per descomptat, no estic completament humiliat. De fet, encara estic bastant orgullós de continuar predient, en un desafiament a la votació nacional, que de cap manera Trump serà el candidat republicà.

Confieu en mi: sóc un expert.

(Ens veiem al confessionari l’any que ve.)

Més continguts de