Els altres presos polítics

Els murs de la presó s’estenen fins a arribar a casa, a la família

"Tots els nens i nenes, sense discriminació, tenen els mateixos drets". "L’infant té dret a viure amb els seus pares i a mantenir contacte amb ells". "Té dret a desenvolupar-se en un ambient de protecció, pau i tolerància". Aquests són tres dels articles de la Convenció dels Drets dels Infants, un instrument internacional que estableix els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de la infantesa. Va ser adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989 i ratificada per 78 estats membres.

En les actuals circumstàncies polítiques i judicials sembla que els principis d’aquesta Convenció que marquen els drets dels infants s’hagin esfumat. ¿On són la dignitat i la protecció dels fills i filles menors dels presos i les preses? ¿Com pot ser que, per exemple, el fill del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, de tan sols un any, hagi viatjat 22 vegades fins a Madrid, fent més de 30.000 quilòmetres per veure el seu pare darrere un vidre durant 40 minuts, amb contacte físic permès només una vegada al mes? I el mateix per als fills del president d’ERC, Oriol Junqueras, que tenen tres i cinc anys, o els de Josep Rull, que en tenen tres i vuit, i per a la resta dels presos i de les preses. ¿On són els drets de tots aquests infants? Com es protegeixen?

La presó té efectes físics i emocionals per als infants, i els impedeix créixer en un ambient familiar real i en harmonia, un dret bàsic i primordial en el cas dels nens i nenes de menys de cinc anys. Se’ls ha privat de manera sobtada, i moltes vegades sense ser-ne conscients, de veure el seu pare o la seva mare. Se’ls ha privat que el pare o la mare els llegeixi un conte abans d’anar a dormir, que els porti a l’escola, que jugui amb ells, que els abraci o els faci un petó. Se’ls ha apartat del seu referent. Una vulneració flagrant dels seus drets com a infants i que els afecta de manera diferent –canvis de comportament, tristesa, indignació, ràbia, sentiment de pèrdua...– depenent de cada nen o nena.

No podem normalitzar els viatges i els quilòmetres que han de fer aquests nens i nenes cada setmana per veure el seu pare o la seva mare

La presó preventiva ha de ser l'última opció que es prengui per a un investigat, entre altres coses per evitar l’impacte negatiu que té sobre els menors l’empresonament del seu pare o de la seva mare, tal com es desprèn de la Convenció dels Drets dels Infants, que diu que s’ha de garantir a un infant viure en una família. En casos com els que ens ocupen és inhumà que persones en espera d’un judici estiguin empresonades i que de retruc estiguin privades de veure com creixen els seus fills i filles. I és inhumà i indigne que els seus fills o filles hagin vist com d’un dia per l’altre se’ls emporten una de les persones que més estimen en aquest món sense entendre el perquè i sense saber quan tornarà.

Hi ha dos aspectes radicals en la vulneració dels seus drets que podrien corregir-se amb facilitat. D’una banda, l’allunyament, que els obliga a fer el periple esmentat per una trobada de 40 minuts cada setmana. De l’altra, la presó provisional per uns delictes inexistents.

I tanmateix, la justícia i la garantia dels drets dels infants han de ser iguals per a tots. Aquesta situació d’excepcionalitat permet obrir un debat que, si no fos en aquestes circumstàncies, probablement seguiria invisible als ulls de la majoria de l’opinió pública. És el que passa quan una situació injusta ens sobresalta, ens commou, la coneixem a fons i la podem denunciar. Superar la barrera de la invisibilitat és el que mou una entitat com la Fedaia, en tots els seus fronts i en tots els seus camps de batalla, a salvaguardar i protegir els drets dels infants. Ho fem, en altres casos d’emergència social, des del coneixement i des de la convicció de redreçar situacions d’injustícia. Aquesta també ho és. I com que ho és, no podem girar la mirada cap a una altra banda.

No ens podem quedar indiferents i normalitzar aquesta situació de regressió dels drets fonamentals en la nostra societat. Per dignitat, no podem normalitzar els viatges i els quilòmetres que han de fer aquests nens i nenes cada setmana per veure el seu pare o la seva mare, no podem normalitzar que es vulnerin els seus drets i no podem normalitzar que no es faci justícia.

Els murs de la presó no acaben a la presó. Els murs de la presó s’estenen fins a arribar a cada casa, a la família de la Carme Forcadell, de la Dolors Bassa, del Jordi Cuixart, del Jordi Sànchez, del Jordi Turull, del Josep Rull, del Quim Forn, del Raül Romeva i de l’Oriol Junqueras. Els fills i les filles de tots ells, i les seves famílies, són els altres presos polítics.

Més continguts de