Cony de Kony...
De la glòria a la baixada als inferns de Jason Russell, el director de Kony 2012 , el vídeo viral amb més èxit de la història. Tot i això, als Estats Units se'ls ha criticat perquè simplifica el conflicte d'Uganda. És cert, el simplifica molt. Però és un vídeo viral amb voluntat de tocar la fibra i no un documental de la BBC. L'home ideal que hem conegut a Kony 2012 , aquest pare perfecte de família de somni... ha acabat begut i fent el goril·la al mig del carrer, despullat i masturbant-se.
¿Per què ha funcionat Kony 2012 ? Perquè apel·la a la massa virtual com a força contra la injustícia. Dóna l'opció que, amb un clic, aportis el granet de sorra per resoldre un crim contra la humanitat. Facebook com a nou sentiment de pertinença a una comunitat i la possibilitat de dignificar-la. I un enganyós discurs a nivell planetari que en realitat només es dirigeix als Estats Units. També juga amb el xantatge emocional i a potenciar el sentiment de culpa occidental. De manera permanent Russell juga als contrastos entre el Primer i el Tercer Món. Russell ha creat, a més, l'estètica de l'horror convertint els nens invisibles en un anunci de Benetton. Els plors colpidors de Jacob recordant el germà mort arriben en el punt just perquè t'obliguin a aguantar fins al final. Què són trenta minuts de les nostres vides satisfetes comparat amb la tragèdia dels nens soldat? I per variar, es compleix la llei de Godwin. Aquella que diu que a mesura que una discussió s'allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en què es mencionen els nazis o Hitler tendeix a u. Però el que crida més l'atenció és l'autohomenatge que Russell s'ha fet a ell mateix, com a protagonista absolut d'una epopeia. Escenes d'ell com un heroi i un pare idíl·lic, guapo i tendre. Digues de què presumeixes i et diré què et falta. Un exhibicionisme personal excessiu que s'ha confirmat amb l'escena de Russell nu al mig del carrer. L'ego, imprescindible i traïdor a la vegada.
