07/05/2012

Corrandes d'exili

2 min
L'abraçada de tots els jugadors amb Guardiola en el 4-0.

Dissabte, en una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, de l'adéu a Guardiola. I amb permís de Pere Quart, si la lluna feia el ple, també el féu la nostra pena, perquè érem conscients que l'Estadi estava deixant enrere una pàtria de felicitat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

De totes les pancartes, hashtags , missatges i tirs amb bala que van creuar el cel la nit del comiat, la més apropiada va tornar a ser la invitació a mantenir cordats els cinturons, metàfora que Guardiola ja va usar en el seu primer discurs micròfon en mà, al Camp Nou, en el Gamper del 2008. Llavors va ser per prometre espectacle, i dissabte per generar l'esperança que l'espectacle continuarà. Hauria de ser més que un desig: l'any que ve, el Barça comptarà amb un repartiment d'estrelles millorat, a les ordres d'un guionista de la mateixa escola. Tito Vilanova té a favor que tothom sap que és improbable repetir els títols a cabassos, i en contra que amb l'equip que dirigirà tindrà poques excuses per no lluitar per tot.

Però em temo que continuar mantenint els cinturons cordats serà, més aviat, un consell útil davant les turbulències que s'endevinen al futur.

Guardiola deixa un buit en el discurs del club, perquè ha estat tan inoblidable com a entrenador com ho estat com a portaveu. Però, sobretot, ha jugat la seva posició de consens, escassa en la història del Barça, amb un finíssim equilibri de fidelitats, cosa que ha permès que el cor del primer projecte del president Rosell l'hagi dirigit un fill predilecte de Cruyff convertit en hereu per Laporta. Marxant Guardiola, torna l'entorn. Tots els entorns. No és que hagin desaparegut, perquè en un club de la magnitud del Barça els protagonismes, els interessos i les ferides també són de gran format, però durant aquests quatre anys dels prodigis, l'entorn ha estat més aviat latent, sigui per oportunisme, silenciat pels títols, o perquè la síntesi president-entrenador no permetia atacar-ne un sense incomodar l'altre. Rosell, fins ara tan protegit com eclipsat per la figura de Guardiola, pot estar a partir d'ara més exposat als resultats de l'equip i a les crítiques de la gestió, com hem pogut comprovar aquest dissabte mateix amb les declaracions de Laporta a la transmissió d'en Puyal, anunciant des de l'exili institucional que es planteja recuperar la presidència (fet que significa una novetat, perquè fa poques setmanes va declarar a La Reppublica que Guardiola seria el pròxim president, i Xavi, l'entrenador) davant fets com ara que la junta actual no "ha fet tots els possibles perquè Guardiola continués".

Tot això sense perdre de vista que des del moment que plegui com a entrenador i s'aculli al seu exili interior, Guardiola mateix esdevindrà entorn, per més que no ho vulgui, adopti un pla discret i s'escapoleixi de qualsevol intent d'instrumentalització de la seva figura. A partir d'ara, qualsevol projecte de futur en relació al Barça haurà de preguntar-se com ho veu en Pep. El seu "a mi em tindreu sempre" de dissabte va sonar a final del penúltim capítol. Guardiola va dir adéu sense hipoteques, sense anomenar, agrair ni recordar ningú en concret. D'aquí tres setmanes serà història, una història que no s'ha acabat.

stats