Crítica de televisió

S'ha estrenat el programa més esperat de l'any de la televisió pública. El discurs del rei . Es tracta d'un one man show protagonitzat pel monarca Joan Carles I de Borbó.

El format és com el d' El club de la comèdia , però amb decorats regis. L'artista fa el monòleg en un set de cartró pedra de tons marrons que representa un d'aquells despatxos que tenen les persones que no han de fer feina de despatx. L'attrezzista ha treballat per donar-nos aquesta impressió. A la taula no hi ha ordinador, ni bolígrafs, ni papers, ni una grapadora, ni un got amb una ampolla de Soberano. En canvi, hi ha un secant (per demostrar que l'artista, si escriu, ho fa amb tinta i ploma de faisà). I al fons, el detall de qualitat: un retrat, que em diuen que és el fill de Felip V.

Enguany, al programa hi ha hagut canvis. Joan Carles, fidel al personatge que representa, ha recolzat el cul inquiet a la taula del despatx, en lloc de dipositar-lo a la cadira. Però això no és prou. Sens dubte, el xou guanyaria en ritme si les càmeres no fossin tan estàtiques i si l'actor, en lloc de llegir teleprompter , s'aprengués el text i se'l fes seu. Una realització a l'estil de Caiga quien caiga hi donaria més ritme.

No es pot negar que el guió és molt divertit, però la fredor de Joan Carles fa que els acudits no ens arribin. La comicitat d'algunes frases es perd. Per exemple: "Cal promoure valors com el respecte mutu i la lleialtat recíproca. Són valors que fa més de tres dècades van contribuir a construir un nou marc de convivència, el reconeixement de la nostra pluralitat i de les diferents llengües, cultures i institucions d'Espanya". ¿No ens arribaria més aquesta frase si s'hi afegissin riures enllaunats? El problema del programa és que, tot i que està produït per tots nosaltres, en el càsting no hi tenim res a dir. L'actor ens ve imposat per la productora.