5 + 1 + 1

Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la solució

"Stop it!"

Josep Borrell

Democràcia és alguna cosa més –i menys escarransida i força més quotidiana– que votar cada 1.500 dies. Això segur. Que en ple segle XXI, alguns la pretenguin limitar, reduir i recloure al sol fet de dipositar una papereta cada quatre anys no deixa de ser un sarcasme i una mala broma de molt mal gust. Que, a més, una part de la Junta Electoral Central pretengui dictar qui pot ser candidat i qui no, prevaricant al seu grat i alterant la seva pròpia legislació, és una altra osca de la demofòbia rampant, impune i arbitrària que ens assetja. Put a tuf d’operació d’estat contra un expresident de la Generalitat perseguit, que fa nosa i que destorba. Un tuf d’excepcionalitat que, tanmateix, ja dura any i mig, té mil urpes i cap rostre: asseu polítics en presó preventiva al Suprem, confina Tamara Carrasco a Viladecans, exilia consellers i activistes, i fa de gota malaia, un dia sí, l'altre també, que no cessa. Panorama: més de mil investigats, fiances que ja sumen 10 milions d’euros i una sentència que pretendrà gebrar-nos l’ànima i torçar-nos l’espinada. "La supremacia de la voluntat popular sobre la llei està al darrere de funestes experiències històriques ben conegudes": ho ha dit el fiscal Javier Zaragoza mentre rebia un guardó del govern socialista d’Aragó. Que algú li expliqui, sisplau, què ha passat cada cop que la llei s’ha imposat sobre la voluntat popular democràtica.

Paraula d’alta judicatura pescada entre passadissos suprems: això és l’Estat, que no trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no passarà res de res

Raó d’estat i paraula d’alta judicatura pescada entre passadissos suprems: això és l’Estat, que no trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no passarà res de res. 'Haz que pase'. Val la pena saber els seus plans i com hi pensen. Perquè mentre pretenen condemnar uns pocs per condemnar-nos a quasi totes i tots, no deixa de ser paradoxal que l'única sentència disponible –per ara– sigui unilateral i sense judici: remet al ‘càstig’ sever que ha recaigut sobre aquells que van comandar, dissenyar i planificar la virulenta i fracassada repressió del primer dia d’octubre. Zero investigació, total absolució i, de propina i per si no quedava del tot clar, tots han estat ascendits, condecorats o premiats. Capten el missatge salvatge? Que res canviarà. 'Haz que pase'. La banal rutina de la impunitat l’hauríem de recordar cada dia contra aquesta tecnologia de l’oblit, la més vella de les tècniques del poder, que pretén esborrar l’1-O del mapa de la memòria. Endebades, sobra dir-ho.

Alterar el relat quan la realitat no els quadra és un clàssic de tota deriva autoritària i per això també s’esforcen –com poden– en no haver de recordar gaire que el 80% de la societat catalana està en contra dels empresonaments de mig Govern i que el 75% continua estant tossudament a favor d’un referèndum democràtic. Ah, i que la deslegitimació i desautorització col·lectiva de la monarquia és quantificable: només rep el suport d’un de cada deu catalans, que la suspenen majoritàriament amb un 1,8 sobre 10. Ah, i que el 57% de la ciutadania catalana votaria avui contra la Constitució espanyola. Ah, i que cada cop que hi ha urnes, perden. Fet i fet, la tesi de Soraya –la que va comandar la repressió de l’1-O, sí– era pur retorn a la mera 'conllevancia' gassetiana: es fonamentava en provar de fer baixar el suport a la independència del 48% al 40%, que qui dia passa, any empeny. Ens oblidem ràpid d’algunes victòries –o no acabem de saber gestionar-les– però caldrà recordar que les eleccions del 21-D, De Cospedal 'dixit', s’havien convocat "perquè guanyi el bloc constitucionalista". Es veu que ells tampoc n’aprenen i ja no saben què fer. En el festival de qui la diu més grossa en què es converteix cada campanya electoral, Alejandro Fernández va escriure el 21 d’abril: "El nacionalismo catalán aún no es consciente del precio que va a pagar por romper el pacto constitucional. Tras 30 años mimados como niños malcriados desde las élites en Madrid se vinieron arriba y se rebelaron: se van a quedar sin nada. NADA". Més enllà que ell, com a ciutadà català, es vulgui quedar sense res, el que caldria dir-li és que una mica menys i qui es queda sense res és ell. Una diputada.

La línia dura i la línia tova s’entesten en el mateix per vies diferents i en bucle: garantir, endebades, que es renunciï al legítim dret a l’autodeterminació

La darrera campanya electoral, anàlisi de discursos de mata-degolla, deixa un contrallum gens explorat o en el qual insistim poc: cada cop que les tres dretes histriòniques s’esbronquen entre si sobre com ha de ser la reconquesta i amb quina intensitat i extensió variable s’ha de tornar a aplicar el 155 –llarg, permanent o perpetu–, estan reconeixent la derrota. Renuncien ja d’entrada a guanyar res per les urnes. Només parlen –la via Cayetana del "rescate"– de càstigs, pors i lleis. Subtext: fa temps que donen per fet que, democràticament, ja han perdut. M’incloc entre els que valoren –i molt– que el bloc 'hooligan' només hagi tret set diputats a Catalunya, però em comptaré sempre entre els que mai oblidarem que el PSC també va integrar el bloc del 155. D’aquella tardor queden moltes frases però la que més em va frapar va ser la del lehendakari Urkullu quan deia que el problema català radicava en el fet que la democràcia participativa s’havia superposat a la democràcia representativa. La democràcia aprofundida, com a conflicte. Fa pensar. El poder establert un dia es queixa que es participa poc i l’endemà que participem massa. O votem poc o votem massa: cinisme oficial en temps de crisi.

Diuen, diuen, diuen –en perspectiva comparada i amb el teló de fons del procés de pau al País Basc– que un dia Rubalcaba va dir: "Ja que han d’arribar, que arribin el més tard possible i en les pitjors condicions imaginables". Fer renunciar, fer desistir, fer abandonar: hi ha moltes maneres de fer-ho. Hi ha tantes formes de victòria com de derrota. En tot cas, punt de partida, la línia dura i la línia tova s’entesten en el mateix per vies diferents i en bucle: garantir, endebades, que es renunciï al legítim dret a l’autodeterminació. Uns per la via de la imposició repressiva, els altres per la via d’una estranyíssima variant de diàleg, format marrada per arribar enlloc, consistent en mantenir la repressió i obligar-te d’entrada a renunciar per sempre als teus objectius. Ja s’ho trobaran. Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la solució. Amb mirada llarga, sobre el paper i sense data de concreció encara, la pregunta ja no és el què, sinó el com i el quan. No hi ha haurà cap resolució democràtica que no passi per un referèndum: si és acordat o si és desobedient ja ho dirà el futur i nosaltres mateixos. En tots dos casos, votaré legítimament 'sí' pendent dels qui legítimament votin 'no'. En diuen democràcia. I cada cop que puja, temps estranys de retrocés, la borsa baixa.

Més continguts de