Què és ser supremacista?

El supremacisme lingüístic està darrere de l'última proposta sobre llengua de Ciutadans

El nou president de la Generalitat, Quim Torra, ha estat acusat de supremacista per uns tuits i uns articles on, entre altres coses, atribuïa un seguit de característiques a un col·lectiu nacional definit com "els espanyols". De fet, ja fa temps que l'adjectiu 'supremacista' es fa servir per desqualificar l'independentisme en general, una estratègia que ara s'ha intensificat arran el nomenament de Torra. Però què és ser supremacista? Si anem a les enciclopèdies de referència, per exemple la Britànica, veiem que aquest concepte fa referència als partidaris de la supremacia de la raça blanca que sovint han fet servir la violència per assolir els seus objectius. Un cop llegits els tuits i els articles de Quim Torra, que efectivament poden ser qualificats de nacionalistes, essencialistes o nostàlgics (i debatre sobre la idoneïtat del seu perfil en aquest moment històric), difícilment es pot defensar que encaixen en la definició de supremacista. No he llegit cap frase de Torra on es defensi una superioritat racial catalana respecte a l'espanyola, malgrat que, imitant els seus admirats escriptors dels anys 30, faci servir de manera lleugera el concepte 'raça' (atribuït en aquest cas a una suposada cabra socialista) o a l'ADN.

El que sí que fa Torra, i tots els nacionalistes del món, és generalitzar respecte als grups nacionals, i habitualment aquesta caracterització s'ha de circumscriure a les elits governamentals del col·lectiu en qüestió. Així, quan Torra afirma que "els espanyols només saben espoliar", el que està dient és que la política seguida per la Corona espanyola al llarg dels segles sobre els territoris que ha anat conquerint o controlant ha estat bàsicament orientada a extreure'n recursos. I aquí es podria incloure la mateixa Castella com a víctima, per cert. Es pot estar a favor o en contra d'aquesta afirmació, però en trobaríem de semblants en qualsevol manual d'història de qualsevol grup nacional. En aquest sentit, i estrafent la famosa sentència planiana, no hi ha res més semblant a un nacionalista català que un nacionalista espanyol.

El 'Manifiesto por la lengua común' arribava a demanar que es rebaixés la presència de les llengües cooficials en l'espai públic per no molestar aquells que volen fer la seva vida totalment en castellà

Ara bé, si estem d'acord que el supremacisme racial és pràcticament marginal en la societat espanyola i catalana (bàsicament practicat per grups d'extrema dreta ultraespanyolista), sí que existeix una variant supremacista especialment preocupant: la lingüística. Aquest supremacisme consisteix a considerar que hi ha una llengua superior a la resta i que, per tant, els seus parlants tenen uns drets que els parlants de les altres no tenen. Es defensa una asimetria legal, de caràcter neocolonial, que condueix al que podríem definir com a "dret a no saber". Així, per exemple, en l'anomenat 'Manifiesto por la lengua común' que es va fer públic el 2008 es defensava el dret dels castellanoparlants monolingües que vivien en un territori amb llengua pròpia i cooficial a no haver-la d'aprendre més enllà del mínim necessari "per conviure educadament amb la resta" (!). El manifest arribava a demanar que es rebaixés la presència de les llengües cooficials en l'espai públic per no molestar aquells que volen fer la seva vida totalment en castellà. Si això no és supremacisme lingüístic, s'hi assembla molt.

Doncs bé, aquest tipus de pensament és el que hi ha darrere, per exemple, de l'última proposta sobre llengua de Ciutadans: retirar el requisit lingüístic a la funció pública, de manera que es defensa el dret dels funcionaris a "no saber" la llengua dels ciutadans que han d'atendre. D'altra banda, quan Inés Arrimadas parla des de la tribuna del Parlament només en castellà no té un efecte neutre sobre els que tenen el castellà com a llengua habitual. El missatge que trasllada és: "Si sou llestos i intel·ligents com jo podeu aprendre català, però si no ho feu tampoc passa res. A Catalunya puc ser la cap de l'oposició parlant només en castellà".

En canvi, cal subratllar el compromís que sempre va tenir i manté amb el català l'expresident de la Generalitat José Montilla. Montilla sempre va utilitzar el català al Parlament tot i parlar-lo de manera sensiblement pitjor que Arrimadas. Ho feia, arriscant-se a ser ridiculitzat, perquè pensava que el català està en inferioritat de condicions respecte al castellà i, a més, ha de ser la llengua de cohesió social a Catalunya. I ho ha tornat a fer ara quan, en ple debat sobre la fractura social, ha participat en l'espot de Plataforma per la Llengua a favor del català. Algú li ha agraït, per cert, el gest?

Més continguts de