Desfer els nusos de Ben Ali

El molt savi pensador, historiador i sociòleg Ibn Khaldoun deia: “L’ésser humà és fill dels seus costums i del seu medi, i no pas fill de la seva naturalesa i barreja d’humors”. Arran de les últimes protestes que hem vist en diverses ciutats de Tunísia, no paro de pensar en aquesta magnífica frase. Molta gent té ganes de sentenciar que la revolució i la democràcia no han donat un dels fruits tan desitjats per la joventut tunisiana: la feina. Ara mateix, pot semblar un diagnòstic encertat. És evident que la feina és la garantia del benestar social. Però, atenció: tot i que és lògic i sa posar en dubte el conjunt d’èxits tunisians en els últims cinc anys, no hi ha cap raó per posar en dubte els grans passos que els propis ciutadans han ajudat a fer. Per primera vegada en la seva història, els tunisians i les tunisianes van poder exercir lliurement el seu dret de vot. I a partir d’ara, serà a través de les urnes que es jutjarà el rendiment -o no rendiment- dels governs. Aquesta és la base fonamental de qualsevol democràcia.

Sens dubte, la revolució tunisiana és un dels moviments socials més importants de la història protagonitzats per joves. Aquest fet s’oblida sovint quan ens referim a les anomenades Primaveres Àrabs. Entre altres raons perquè l’islamisme polític -amb l’ajut de l’islamisme radical, violent i assassí- ha intentat moltes vegades usurpar-li el protagonisme a aquest moviment social pacífic i modern. En efecte, l’intent fallit d’islamització de la República Tunisiana consistia a acaparar el poder en ple procés constituent. Però aquest pla maquiavèl·lic ha estat neutralitzat gràcies a la forta mobilització social i a la capacitat de diàleg tant del món sindical com del sector laic del país. D’aquí l’atorgament del premi Nobel de la pau. Un pla similar ha fracassat també a Egipte, però carregant-se la transició democràtica.

Ara bé, no es pot entendre el procés de democratització de Tunísia ni les últimes protestes sense entendre el passat recent del país. Com en cada transició, hi ha nusos que són difícils de desfer. En efecte, el règim de Ben Ali ha deixat dues seqüeles pernicioses: la corrupció i el menyspreu. Durant més de vint-i-tres anys, els tunisians i les tunisianes han sigut a la vegada víctimes i còmplices d’un sistema immoral. La corrupció, com a manera de fer, ha sigut un modus operandi quotidià inculcat per l’estat policíac de Ben Ali, de manera que afectava totes les classes socials.

Desgraciadament, aquest fenomen humà continua sent un risc. Ho ha sigut i sempre ho serà. D’altra banda, el menyspreu cap als més desfavorits agreuja encara més la situació. En aquest sentit, el règim de Ben Ali va tenir un paper destructor a les regions més allunyades de la capital, particularment les del centre del país. Va dur a terme una repressió social basada en el clientelisme que ha deixat vives cicatrius i que ha accentuat les desigualtats a les zones rurals. No cal ni parlar de les cicatrius que han deixat les tortures policíaques. En Ricard G. Samaranch explicava molt bé els avenços i les dificultats de la justícia transicional en el reportatge que va publicar fa uns dies a l’ARA amb el títol “Tunísia fa front al seu passat”.

Dit això, Tunísia està vivint una transició molt moguda amb tres grans reptes simultanis: la reestructuració socioeconòmica, la lluita contra el terrorisme i la consolidació de la democràcia. Encara que no ho sembli, són tres reptes immensos que es toquen. Ho són tant que constitueixen la base de l’acord de governabilitat actualment en vigor i són la prioritat del Parlament.

Al meu parer, la pròxima estació és inevitablement la promoció activa de la democràcia local, amb els ulls posats sobre les eleccions municipals que probablement tindran lloc l’octubre vinent. Per tal de contribuir a la pau social, és urgent que els municipis, pobles i altres ens locals puguin triar els seus representants legítims i directes. És la manera més efectiva de reforçar el sentit del deure, de la responsabilitat pública, però també de la seguretat ciutadana. La transformació social és un objectiu a llarg termini que només es pot assolir a través de la democratització de les institucions públiques i la mobilització social i pacífica.

Paral·lelament, serà necessari estendre a les zones menys desenvolupades l’impuls ja en marxa d’una cultura associativa basada en els valors de la solidaritat, el debat i el consens. La comunitat educativa pot tenir un rol important en aquest repte. De fet, l’educació sempre serà el motor d’una societat més lliure, justa i equilibrada. No hi ha dreceres. La destrucció de béns públics no porta enlloc. L’acció solidària, pacífica i participativa, sí. Si arribem a canviar els nostres costums, potser podrem canviar la perspectiva del nostre medi.

Més continguts de