Deures que no són d’esquerres

Aquesta setmana hem tingut notícia que l’Ajuntament de Barcelona ha començat a multar determinades empreses que promovien el lloguer de pisos turístics il·legals. També s’han refredat les expectatives d’ampliació del centre comercial de La Maquinista. Ignoro si aquestes mesures li semblaran a algú revolucionàries. Més aviat crec que hauria de ser notícia que els anteriors consistoris no les haguessin dut a terme. Resulta inaudit. Igual que resulta sospitós que no s’haguessin decretat moratòries sobre les terrasses de bar, ni posat en qüestió decisions sobre llicències hoteleres. El fet demostra algunes coses. Entre elles la desídia que havia envaït els consistoris precedents. Barcelona havia caigut en mans dels senyors del turisme, que campaven per la ciutat sense control.

Des d’aquesta columna he denunciat sovint el totalitarisme turístic, de caràcter palermità, que domina Barcelona. No sóc economista de professió, però, com la majoria de mortals que s’hi vulguin fixar, sé que cada mà té cinc dits. I arribar a la conclusió que el turisme de masses, en contraposició a l’economia productiva, no és un sector que ens convingui, no resulta difícil. Ni en els orígens conceptuals que el conformen (viure dels encants naturals és una manera com una altra d’exercir la prostitució), ni en la praxi (mercat laboral poc format i precari, diner negre, etc.), ni en els resultats a llarg (cost social elevat, degradació de l’entorn, manca de procediments socials estrictes). Gràcies a Déu, comencen a fer-se lloc les opinions d’economistes que han posat xifres a allò que jo havia deduït de forma empírica -i que molts de vostès probablement titllaran de dèria-. El sector turístic no contribueix ni tan sols a cobrir la despesa social que generen els seus empleats. Pel simple fet que estan molt mal pagats. A més, és un sector que, si se n’abusa, degrada l’entorn físic i social, que després cal arreglar (pagar) entre tots. En resum, som davant d’una activitat que ajuda a crear un país low cost. I els països low cost no tenen l’estat del benestar assegurat, pel simple fet que no se’l poden permetre. Alguns capitostos del sector potser han captat el missatge del nou consistori barceloní. El trasllat de la central a Madrid dels hotels Derby, així com de la gestió de l’hotel que els beneficiaris de l’herència del senyor Cambó havien instal·lat a l’antiga casa del polític de la Via Laietana, sonen a rebequeria de malcriat.

I és que una de les característiques que identifiquen els països políticament subdesenvolupats (i, per tant, més pobres com a conseqüència d’estar mal governats) consisteix en el fet que la dreta deixa per als revolucionaris determinades accions que, per simple sentit de modernitat, hauria de fer qualsevol. Vull dir que les actuacions que fins ara ha executat l’equip de l’alcaldessa Colau no són res més que les típiques dels partits tradicionals a les ciutats civilitzades -que, malgrat que soni a tòpic, acostumen a ser, encara, les que estan situades més amunt dels Pirineus-. ¿És revolucionari multar els apartaments il·legals l’existència dels quals tothom coneixia? ¿És revolucionari implantar l’ecotaxa (que convindria posar en marxa ja, i cara!) per molt que molesti a segons qui? Aquestes qüestions només es plantegen, insisteixo, als països endarrerits. Abandonar el bon govern per mor d’una permissivitat, d’una sospitosa feblesa, abillada de mà esquerra, no té cap futur.

Tornem a tenir un bon exemple del que vull significar en el resultat de les eleccions del passat dia 20. Podem defensa el dret a fer un referèndum a Catalunya i, siguem clars, aquest és l’escull principal, si no l’únic, per formar govern amb el PSOE. Observem, altre cop, com el subdesenvolupament polític deixa per a les esquerres radicals allò que als països civilitzats duu a terme qualsevol partit seriós que governi. Ens resulta paradoxal, doncs, que al Regne Unit aquest dret que aquí sembla plantejat per uns eixelebrats sigui defensat i promogut pel partit conservador -juntament amb els laboristes-. I també ens resulta sorprenent que al Parlament dels països avançats els seus membres votin barrejats sense seguir dòcilment les consignes de partit. Aquí això és interpretat com una forma de guirigall.

Sobre els resultats del 20-D, com amb els que, en el seu dia, ens va sorprendre la senyora Colau a Barcelona, se’n podrà parlar tant com vulguin. Però, al capdavall, la qüestió de fons és que el nostre establishment polític no ha fet la seva feina. Un cop més la democràcia ens dóna la seva principal lliçó: només l’alternança garanteix una governabilitat ventilada i sana.