Una Diagonal per passejar-hi / Una Rambla per fugir-ne

Una Diagonal per passejar-hi

Xavier Trias ha tirat pel dret i, aviat, Barcelona tindrà, entre Francesc Macià i el Cinc d’Oros, una Diagonal que farà bo de passejar-hi. Sense embolicar-se en referèndums estranys -quantes vegades Jordi Hereu es deu haver penedit d’aquell gol en pròpia porta?-, s’ha oblidat del possible pas del tramvia i ha reordenat el carrer, ha posat sentit comú a l’urbanisme franquista i, sobretot, ha ampliat la zona de vianants per allà on ens agrada més caminar, pel costat de les botigues. Quan finalment, en aquest 2015 que tot just encetem, puguem caminar sense la nosa de les obres i sense la por a les bicicletes -que finalment tindran també un carril més segur per a elles-, la ciutat haurà guanyat una artèria fonamental a la qual li calia regenerar-se i adequar-se al segle XXI per tornar a il·lusionar. Ara sí. Un cop les multinacionals del luxe han envaït el passeig de Gràcia de sud a nord, ja podran reconquerir també aquesta nova Diagonal que necessitava esbaldir-se grisors, tristesa i incomoditats. Caminar per la vorera estreta, per mar o per muntanya, era altament desencoratjador. Una processó de “es lloga”, “es traspassa” i de persianes abaixades de tants comerços era la constatació, crua i freda, de la crisi. Tendia a la depressió d’una ciutat de l’est d’Europa a les absoltes del comunisme. Tornava a ser més “avenida del Generalísimo” que res. Ara, amb la Diagonal tunejada, l’objectiu prioritari serà recuperar la Rambla, no tant perquè torni a ser “la sala de ball de Barcelona” d’ara fa cent anys però sí, pel cap baix, un lloc agradable, segur i que, mentre pensem si hi tornem, ens en puguem sentir orgullosos. Vaja, que no ens caigui la cara de vergonya quan, en una terrassa de prop del monument a Pitarra, sentim com a un turista li cobren més de vint euros per una birra. I no li donen ni una oliva, ni les gràcies.

Una Rambla per fugir-ne

Vaig sortir sol del Liceu, tal com hi havia entrat. Era un dilluns, a les deu d’una nit freda. Americana, corbata, abric i bufanda. Per la nit de Santa Llúcia, per entronitzar els prosistes i el poeta de les lletres catalanes, encara hi ha la tradició de mudar-se, encara que Òmnium ja faci alguns anys que s’estalvia el sopar de gala després dels premis. De camí cap al pàrquing de la plaça Catalunya, tres homes em van oferir xocolata -sense més especificació-, unes llaunes de cervesa d’una bona marca i una mena de giny amb llum que vola molt amunt i cau en vertical sobre els vianants. No em vaig interessar per cap dels productes. Tampoc pel sexe que em va oferir una dona jove. Em va agafar pel braç i, suposo que en veure la meva cara de turista -nòrdic, tal vegada-, en un anglès millor que el meu, em va dir si volia relax. Li vaig respondre que no i em va insistir amb un “ why not? ” Res de nou. Ja fa set anys que els diaris han denunciat aquestes pràctiques i l’esclavitud d’unes noies obligades a practicar fel·lacions darrere de la Boqueria o en un portal de Petritxol. La degradació de la Rambla, en els últims vint anys, ha estat constant i imparable. Al paisatge humà, que ja no satisfà ni els turistes que l’omplen a totes hores, s’hi han sumat tota mena de marquesines de venda de coques de vidre, entrades per al Barça, imitacions del trencadís de Gaudí i gelats al gust. Els quioscos encara venen algun diari i les floristes, amb menys lluïment que abans, malden per mantenir el seu espai. És una llàstima que el carrer més emblemàtic de Barcelona ara sigui un lloc de mal passar. Per dir-ho a la manera de Sagarra, a la Rambla de les Flors, encara avui “hi ha més pelats que rics, més gent guillada que gent amb el cervell apuntalat. I massa fum, neguit i terregada, i un món una miqueta estomacat”.