Distància

La paraula que sempre he pensat que més caracteritza la parada estival és distància. No em refereixo necessàriament a la distància geogràfica, anar-se’n lluny del lloc de residència o fer un viatge. La distància sobre la qual escric no és física, sinó mental, psicològica. Durant les vacances, sigui on igui, sempre agafo una distància, especial i difícil de descriure, sobre la pròpia vida. Com visc, on visc, com vull viure en realitat, com puc fer-ho per no anar tan de bòlit, què puc fer per gaudir més de la professió, quines coses vull deixar de fer, quines han de canviar, com resoldré els problemes a partir d’ara, com m’enfrontaré a determinades situacions... De cop i volta, adquireixes una clarividència inusual, que no tens durant la resta de l’any, sotmès al trepidant dia a dia de les obligacions. El món s’ha aturat uns dies. El telèfon sona menys; els xats, emmudits; els diaris porten poques notícies. Un cop reduïts els estímuls que no ens permeten parar i pensar, per fi, parem i pensem.

La sensació de distància produeix un cert plaer. Respirem fondo, adquirim forces, criteri, determinació, res no ens aturarà. La distància fa replantejar moltes coses sobre un mateix. La distància consisteix a pensar, reflexionar, meditar. El sol, el cant dels grills, el silenci del migdia, quan la gent dorm, estabornida per la calor... La sensació és de temps, de temps suficient per a tot el que caldrà fer. Temps i distància.

Sota aquestes sensacions, em pregunto per què vivim d’aquesta manera i per què no podem viure una mica més tranquils. Per què fem la vida tan difícil si, després de tot, estirats a la platja o en un bosc, un viu bé i tampoc necessita tant. Per què ho fem tot tan complicat?

És llavors quan veig en un bar de platja un cambrer i el responsable de l’aparcament i el venedor de gelats i el dependent de la botiga de cremes solars i el guia turístic i el cuiner que em farà el sopar i m’adono que la meva distància és la seva feina i que ells faran vacances al setembre, potser, i mentre jo estaré treballant, i no podré pensar, ells agafaran distància de les seves vides.