01/06/2011

Doble cordó sanitari

3 min

Les grans crisis econòmiques solen qüestionar l'estabilitat social i el consens polític que, durant les èpoques de vaques grasses, tothom dóna per suposat. La gran depressió de 1929 atià l'emergència de dos extremismes polítics, feixisme i comunisme, d'una lletjor ferotge, i desembocà en la Segona Guerra Mundial. Amb la mateixa regularitat històrica, la crisi actual ha revifat els seus propis fantasmes radicals.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A l'esquerra, el moviment antisistema dels indignats , ara per ara ensucrat i boirós, una mena de mutació de l'antiautoritarisme burgès del 68, amb un toc autòcton d'anarquisme més esperantista (d'un vegetarianisme i higienisme que lliga bé amb la preocupació dels indignats per fregar plaça Catalunya) que faiero . A la dreta, un discurs antiimmigrant, cataclísmic, de defensa a mort de l'estat del benestar, en part construït sobre les preocupacions legítimes dels barris marginals i dels perdedors de la crisi, però sovint encapçalat per individus poca-soltes, d'una crueltat pertorbadora, més faieros que esperantistes.

Per la seva banda, a la classe política democràtica, dins i fora del govern, li correspon ara denunciar tots dos extrems amb rotunditat i excloure'ls aixecant un doble cordó sanitari. Perquè, sí, és cert, els indignats tenen, com tots nosaltres, el dret a expressar-se, reunir-se i manifestar-se lliurement. Però no a ocupar permanentment un espai públic. Suposem que un sol individu, jo mateix, indignat per alguna raó, decidia creuar el seu cotxe i altres pertinences al bell mig de la plaça de la vila fins a obstaculitzar el moviment de la resta del veïnatge. ¿No em faria fora la policia municipal amb l'aprovació de tothom? Naturalment, algun indignat podria adduir que hi ha una diferència de quantitats: ells són molts; jo, un de sol. El problema, però, és que si la seva defensa és només numèrica, el seu dret d'ocupació deixaria d'existir automàticament des del moment que el conseller de l'Interior procedís a desallotjar-los en nom del milió i escaig de vots, unes mil vegades més que els ocupants, que obtingué el seu partit.

Els indignats , per descomptat, també defensen l'ocupació perquè les seves raons són justes, els seus motius purs i el seu comportament simpàtic i innocent. Però, per què hem d'acceptar que els mòbils de la seva indignació són millors que els de la meva indignació o els d'una altra secció de la societat, com ara els votants xenòfobs? Si els indignats insisteixen que tenen raó, és perquè s'han convertit en part i jutge de les seves demandes. Ara bé, un només pot ser jutge de les seves pròpies accions si és (o pensa que és) superior als altres. I que, per tant, els altres, menys dignes que ells, han d'obeir les seves decisions. Però, al capdavall, això no porta enlloc més que a trencar el principi de justícia universal que diuen defensar: el de la igualtat de tots nosaltres.

D'una manera potser paradoxal, la dreta antiimmigrant coincideix amb l'esquerra indignada a qüestionar el principi d'igualtat i a crear nous privilegis: en el seu cas restringint l'accés als serveis públics en funció de l'origen ètnic o geogràfic dels usuaris. Aquesta posició és doblement reprovable. No fa encara quatre dies que el PP, l'inventor màxim de la bombolla immobiliària, acollia amb els braços oberts una població forana per tallar la gespa, matar porcs i cuidar els pares ja grans. Ara, en una actitud instrumental i strausskahniana, per barrar el PxC i dinamitar el PSOE, se'n vol desfer i alerta de la importació de malalties extingides a la civilitzada Espanya.

És evident que votar els seus candidats com a alcaldes legitimaria un discurs de segregació nefast per a Catalunya. Els dotaria de tota mena de recursos per construir una xarxa clientelar, basada en connexions personals i decisions arbitràries. I cediria una plataforma directa a una dreta estatal interessada a rebentar el sobiranisme emergent (com ho intentà amb l'autonomisme fa cent anys fent servir eines similars).

Les esquerres catalanes s'equivoquen, però, si creuen que aquest cordó sanitari ha de ser purament nominal: la votació mecànica de candidatures no indignades al ple municipal. I l'erren també si pensen que poden negar un problema de fons -les bosses de pobresa i, sobretot, la competència per serveis públics entre diferents capes d'immigrants-, amb l'esperança que desaparegui amb el canvi de cicle econòmic. Això ho féu el socialisme francès, amarat d'una visió d'intel·lectual caviar, amb conseqüències dramàtiques.

Si volen un cordó sanitari efectiu, han d'abraçar un discurs que subratlli les obligacions dels nouvinguts, que aposti per l'assimilació cultural i que accepti més disciplina al carrer i a les aules. De fet, per avançar per aquesta via (no és la de Lleida?), haurien de començar per condemnar l'ocupació del centre de Barcelona. Les classes silencioses del país tenen tant o més dret que els indignats que piquen cassoles a fer volar coloms (els de veritat) al bell mig de plaça Catalunya.

stats