El que m’agrada més de partir és poder regressar.

Des de l’avió, l’illa es veu petita i plana, però a jo em sembla un univers.

M’agrada l’extensió de camp que encara ens queda verge perquè hi ha llocs on tothom ha edificat on vol i des de l’aire semblen un betlem.

La demanda crea l’oferta i Menorca està de moda.

Vagi allà on vagi, tothom en diu meravelles, fins i tot sense haver-hi estat.

Però a part d’un destí turístic, una illa és sobretot un lloc habitat per éssers humans que tenen una llengua i una cultura pròpies, un tipus idiosincràtic de vida, una manera de ser en el món.

El turisme genera beneficis econòmics, però també pot ser una plaga bíblica d’efectes devastadors.

I el més trist és que ens acostumam a tot.

La línia que separava els conceptes de bellesa i de lletjor s’ha diluït, ofegat, dins el mar de les divises, i com va escriure Camus: “Cap poble no pot viure aïllat de la bellesa” .

Hi ha models turístics que esgarrifen i ho arrasen tot al seu pas.

És ver que donen feina, ¿però en quines condicions? N’hi ha que se salten les regles, els convenis, l’ètica, i trampegen treballs d’esclaus.

Una illa és un ecosistema viu, fràgil, vulnerable, i la nostra té els recursos limitats.

Aquí no estam en contra del turisme. El que ens preocupa és la seva capgiradora incidència en la nostra vida futura, el seu irreversible impacte socio-ambiental.

Els paradisos també poden morir d’èxit i n’hi ha exemples tristos, paorosos, arreu del món.

L’autor d’una documentada biografia sobre l’escriptor Robert LouisStevenson fa un recorregut pels llocs que va visitar i, nedant a la famosa platja de Waikiki, constata: “Hi ha molta llum i l’aigua blava i verda centelleja. Pero en donar-me la volta, el que tenc davant la vista és l’infern modern […]. Els edificis desborden Waikiki de gent. Vint-i-cinc mil habitacions d’hotel en menys de dos quilòmetres quadrats, a part dels blocs de pisos i la interminable filera de botigues [...]. El turisme a Hawaii esta íntimament lligat a la prostitució i al delicte. Quatre milions de turistes anuals alimenten una indústria de bilions de dòlars. El principal cultiu és la marihuana”.

I continua, però crec que amb açò n’hi ha prou.

No cal entrar en gaires disquisicions de tipus filosòfic perquè la imatge d’aquest fragment és prou reveladora i, si prefigura el futur, fa feredat.

Sí, el que m’agrada més de partir és poder regressar.

I, a part de retrobar la gent que estim, veure intacte el paisatge de paret seca i ullastres, les cales verges i el Toro presidint el món.

Un món petit, lluminós, d’escala humana, senzill, incontaminat, bell i acollidor.

De nosaltres, i sobretot dels polítics en qui deleguem el vot, depèn poder conservar-lo.

Per culpa d’uns quants barruts, la classe política comença a estar desprestigiada, el desencant s’accentua i el compromís d’anar a votar es perd.

Hi ha temes, com la corrupció, que s’enquisten i no es jutgen amb cap presumpta igualtat en aquesta nostra trasbalsada societat que Byung-Chul Han denomina “del cansament”.

Un cansament que a Menorca té el seu abscés amb el tema manipulat de la llengua, que ja fa pena i vergonya.

S’insisteix i se’n fa un lema que no som catalans, però amb Catalunya i València tenim un inqüestionable lligam lingüístic perquè parlam la mateixa llengua amb riques i diverses variants.

A Menorca, n’hi ha que defensen hipòcritament el menorquí per anar en contra del català, i en el fons el que, diglòssics, pretenen i voldrien és tornar a una Espanya espanyolista de llengua castellana única i pensament uniformat.

Uf! A pesar que açò preocupa, però sobretot cruix i cansa, Byung-Chul Han assegura: “El cansament fonamental inspira. Deixa que sorgeixi l’esperit”.

Un esperit que, en el meu cas, se sorprèn de la falaguera incultura, l’enverinada acidesa i l’agror que, contra tot quant sigui català, hi ha a l’hora d’opinar.

L’avió aterra, ple d’estrangers, i el cor em diu que soc a casa.

Com diu un vers de Seferis: “La meva casa és una illa”.

Una illa oberta a tothom que l’estimi i la respecti.

Una illa a compartir, però sense deixar que deformin la seva fisonomia ni degradin i corrompin la seva identitat.

Sé que no és la més polida, la millor, la més exòtica o paradisíaca, però és la nostra, la meva, la que encara parla/ralla “lo pus bell catalanesc del món”, i el que m’agrada més de partir-ne és poder-hi regressar.