El Nobel d'economia: un premi atípic

La investigació dels guardonats explica per què molts programes d’ajuda han fracassat

L’any 2003 tres professors del Massachusetts Institute of Technology (MIT) van fundar el Poverty Action Lab, conegut com a J-Pal, amb l’objectiu de mitigar la pobresa garantint que les polítiques públiques es basessin en la prova científica. Setze anys després, dos d’ells, la francesa Esther Duflo i el seu marit, Abhijit Banerjee, juntament amb Michael Kremer, han rebut el premi Nobel d’economia pel seu innovador enfocament per reduir la pobresa global. Un premi sens dubte atípic, però per més coses de les que pot semblar a simple vista.

En primer lloc, per la mateixa Duflo, la persona més jove que ha rebut mai un Nobel –té 46 anys– i la segona dona en 50 anys que rep el guardó en economia –la primera ho va fer fa tot just una dècada–. Es tracta d’un gest important en una especialitat que se segueix resistint a la diversitat. Duflo va afirmar en la conferència de premsa en què es va anunciat aquest premi que confiava inspirar altres dones a continuar treballant perquè es reconegui l’èxit que mereixen.

En segon lloc, per la justificació del premi. El Banc Nacional de Suècia reconeix que els atorga el Nobel “per la seva aproximació experimental a la reducció de la pobresa”. Tots tres podrien haver aconseguit el guardó per la seva recerca, publicada a les revistes acadèmiques més prestigioses. Banerjee ha estudiat com les imperfeccions dels mercats relacionen la desigualtat amb el creixement econòmic, i Kremer va definir la teoria de desenvolupament econòmic anomenada O-Ring. Duflo, per la seva banda, amb una carrera meteòrica, ha revolucionat no només l’economia del desenvolupament, sinó que ha fet importants aportacions en els camps de l’economia laboral i l’economia política.

El mètode dels premiats suposa una revolució en la forma d’entendre l’ajuda al desenvolupament

Però la raó per la qual se’ls dona aquest premi és l’aplicació pràctica dels seus models, i l’impacte que aquests han tingut en el disseny de programes d’ajuda als països en vies de desenvolupament. Han estudiat quins són els mecanismes que poden permetre a les persones sortir de la pobresa extrema, i que expliquen per què molts programes d’ajuda han fracassat. I això ho han fet amb una tècnica que els metges han utilitzat durant anys: els assajos controlats aleatoris (RCT en anglès).

Es tracta de fer servir experiments per avaluar polítiques públiques, com els que faríem per provar l’eficàcia d’un nou medicament. Separem de forma aleatòria una població molt similar en dos grups, i a un li donem un tractament –per exemple, l’accés a una subvenció condicionada– i a l'altre el mantenim com a control. Temps després, es comparen les diferències entre els dos grups, i els canvis que es produeixin en el primer es deuran al tractament, ja que es tracta de poblacions idèntiques. Per tant, podem saber si una mesura política funciona o no.

Això suposa una revolució en la forma d’entendre l’ajuda al desenvolupament. L’experimentació i l’avaluació permeten apartar la ideologia del disseny de polítiques públiques. Sobretot en un camp, el de la pobresa, que ens afecta tant. De fet, els nivells de pobresa a Espanya són els setens més alts d’Europa, només per darrere de països com Romania o Letònia. I a Catalunya la taxa de risc de pobresa se situava l’any passat en el 25% de la població.

Fins fa poques dècades l’ajuda al desenvolupament es basava principalment en la realització de grans projectes que buscaven provocar canvis estructurals. Avui sabem que per definir polítiques eficients cal tenir en compte els incentius dels individus a l'hora d’aplicar una mesura, i que es fa un millor ús dels diners públics si es prova primer a petita escala si algunes mesures funcionen o no. Es tracta de dividir un gran problema, la pobresa, en problemes més petits, i anar-los afrontant des del que ens diu la ciència.

Aquest Nobel reafirma una forma d’investigar que busca millorar la qualitat de vida dels més vulnerables, difondre el coneixement més enllà dels murs de les universitats i veure en l’avaluació una eina per fer millors polítiques públiques. Sens dubte, un premi merescudíssim i atípic, més enllà de les característiques dels guardonats.

Més continguts de