Nous passos contra el sensellarisme

Quan definim programes públics, cal arriscar-se explorant nous camins

Vagabunds, sensesostre, homeless... Són moltes les expressions que podem fer servir per referir-nos a aquells que no tenen un lloc per viure, ni un sentiment de pertinença social. En definitiva, aquells que se senten exclosos de la societat. En l’última dècada, el nombre de persones sense llar a Barcelona ha augmentat en més d’un 70% i ja en són unes 2.400. Hi ha més albergs, i un pla municipal per frenar el sensellarisme. Però, davant aquesta situació, cal preguntar-nos: podem fer alguna cosa més?

La probabilitat d’acabar al carrer en el futur depèn de molt factors, que augmenten en moments de crisi econòmica o segons la conjuntura del mercat immobiliari. Depèn també del tipus de família on un hagi crescut, la seva xarxa social, i altres elements de risc com la violència, addiccions o problemes mentals. I el sensellarisme constitueix també un cercle viciós. Un cop un és al carrer és molt més probable que no trobi feina, segueixi al carrer anys després i acabi desenvolupant addiccions o problemes mentals.

Els estats tenen l'obligació legal de lluitar contra el sensellarisme perquè es tracta d’una violació dels drets humans. Com a societat no podem acceptar conviure amb aquesta xacra, que nega a alguns dels seus ciutadans poder gaudir d’una vida digna i accedir a béns i serveis bàsics. L’habitatge no és només un bé de consum o d’inversió: és també un dret universal.

Barcelona té una llarga tradició d’atenció als que no tenen sostre. Hi ha programes d’atenció municipal, una xarxa d’atenció a persones sense llar i una gran activitat de la societat civil, com per exemple la Fundació Arrels. I al llarg dels últims anys, malgrat que no es tracti de moltes iniciatives, s’està produint un cert canvi de model, d’un més assistencial a un on la falta d’habitatge se situa com a element central. Aquest tipus de programes, coneguts com a Housing First , es van iniciar a la dècada dels 90 als EUA. Des de llavors s’han anat estenent al Canadà, Austràlia i alguns països europeus.

En el model del Housing First la disponibilitat d’habitatge no es condiciona, no és un incentiu per aconseguir un comportament concret

La idea és senzilla i innovadora: es reconeix des del principi el dret a l’habitatge facilitant llars independents i permanents a persones sense sostre que porten temps al carrer. La llar deixa, per tant, de ser un objectiu per passar a ser un instrument de política pública. I no es condiciona aquesta disponibilitat d’habitatge, no és un incentiu per aconseguir un comportament concret.

Aquest canvi d’enfocament sobre com afrontar el problema del sensellarisme pot xocar inicialment, i ha generat força crítiques. Però centra el seu mecanisme en la independència de cada persona i el seu dret a decidir. Incloent-hi escollir comportaments que puguem considerar perjudicials, com les addiccions. Existeix un acompanyament, però es tracta de sortir d’un sistema assistencial i de buscar l’estabilització de la persona a l'habitatge, la seva recuperació i reincorporació a la societat. Tractar aquest tipus de problemàtiques no des de la tutela de l’estat sinó des d’una perspectiva de drets ciutadans.

L'Ajuntament de Barcelona va iniciar l’any 2015 el seu propi programa pilot de Housing First, conegut com a Primer la Llar. Un any abans RAIS Fundación, dins del marc del programa Hábitat, havia començat aquest tipus d’iniciatives a Barcelona, Madrid i Màlaga. Els resultats d’aquests projectes van en la línia dels obtinguts en altres països, on es demostra la seva eficàcia. Els beneficiaris d’aquests programes no només aconsegueixen conservar l’habitatge, sinó que milloren a nivell de salut física i mental, així com en les seves relacions socials. Si mirem aquests programes des d’una perspectiva global, veiem que es redueixen també els ingressos hospitalaris, els problemes judicials i el consum de drogues. Tot això representa una reducció de costos per a la comunitat a llarg termini, i millors resultats que els dels habitatges supervisats.

Cal tenir en compte no només el sensellarisme crònic, sinó també el risc de quedar-se sense llar. Un percentatge important de les famílies en risc de perdre casa seva treballen, per la qual cosa el problema va molt més enllà de les polítiques d’assistència social o d’habitatge. I, de cara a implementar-les, no podem oblidar les dificultats particulars de cada territori, com en el nostre cas el mercat immobiliari, que deixa fora de l’abast de moltes persones l'accés a un habitatge digne per poder construir la seva vida.

Els models com Primer la Llar representen una solució d’emergència per a un problema que té causes estructurals i que s’ha d’afrontar amb una estratègia multisectorial. Però ens mostra com sovint, quan definim programes públics, cal arriscar-se explorant nous camins. En polítiques, també s’ha d’experimentar.

Més continguts de