TOVALLONSNEGRES

La vida tertuliana

Això era l’època dels atemptats del 11-M. Pilar Manjón, la mare d’un dels nois morts en aquells trens, va ser ridiculitzada per un tertulià. Aquell tertulià treballava, llavors, “d’anar a la contra”. En aquell temps, un temps en què -sembla mentida- no parlàvem de sobiranisme, anar a la contra era molt més esforçat que ara. I per atzar, un dia, com que tothom mostrava una desolada empatia cap a aquella mare que s’havia quedat sense fill, ell va mostrar-s’hi crític. Com pots ser “crític” amb una mare que ha perdut un fill? Doncs ridiculitzant-ne els sentiments. Érem a la ràdio, i la gent va començar a trucar per titllar-lo de mala persona. El presentador del programa va dir-nos, fora d’antena: “A ell ja li agrada que el critiquin”. Però no era cert. Mai no és cert. He comprovat que els tertulians amb la pell més dura se senten sempre afectats per les mostres de desamor del públic.

Què va fer el tertulià davant del clamor dels oients? Us diré el que no va fer. No va pensar que havia sigut frívol o que s’havia equivocat. Al contrari. Com que l’havien criticat per menysprear Pilar Manjón, l’endemà va tornar-hi amb noves armes. Va construir una causa personal contra ella, perquè d’aquesta manera el seu personatge es defensava. A partir d’aquell dia ja no analitzava els fets que hi tenien relació, sinó que procurava, com fos, que els fets que hi tenien relació s’ajustessin al que ell “pensava”. Ella no tenia cap culpa d’aquell odi construït en un estudi de ràdio (ja era odi al final). En tenien la culpa l’atzar i l’autoestima.

Penso que el comportament individual humà, amb les seves virtuts i misèries, el pots veure resumit perfectament en el comportament individual tertulià. Un dia vas enfadar-te amb algú i la seva causa. Ara no pots fer-te enrere, i l’única cosa que et queda, per sentir-te digne, és tirar endavant i buscar noves raons que et donin la raó. Vas pel bosc, obcecat buscant uns bolets determinats, sense buscar res més, tantes coses que hi ha.

Més continguts de