Carta a la Molt Honorable Presidenta Forcadell

Us necessitem lliures pel vostre bagatge, la vostra capacitat de lideratge i el vostre humanisme

Estimada Carme, et vaig escriure aquesta carta moments després que acabés l'acte d’homenatge que et van fer els treballadors i treballadores del Parlament. Era dimarts, i precisament feia 38 anys de la restauració de la nostra estimada institució. Vam estar deu minuts en silenci a les escales. Suposo que t’ho deu haver explicat el Bernat. Quanta emoció continguda, Carme. La bona gent del Parlament sempre hi són, ja ho saps.

Ja fa uns quants dies que estàs privada de llibertat. Quina angoixa i quin dolor pensar en la situació en què us trobeu. El nostre país té una història plena de dolor, de sacrificis dels seus representants institucionals, i sovint no ho tenim present. Semblava que en ple segle XXI això havia de funcionar d’una altra manera, però és com si els sacrificis fossin inherents al càrrec. M’he permès repassar la biografia dels nostres predecessors, i fixa’t quina és la magnitud de la tragèdia. El president Companys va ser el primer president de la institució que tan dignament vas presidir i va morir afusellat pel franquisme. Joan Casanovas, Josep Irla, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Serra i Moret i Francesc Farreras i Duran, tots ells presidents del Parlament abans que nosaltres, van morir a l’exili. Un cop recuperada la nostra institució a partir del 1980 els presidents que ja no són entre nosaltres es van caracteritzar pel seu compromís amb la lluita antifranquista i el catalanisme, alguns d’ells també van patir penes de presó i repressió acadèmica, i tenien un fil comú: el catalanisme, un catalanisme del tot transversal. I tu, ara mateix, ets hereva política de tots ells. Amb tu han empresonat una part essencial de la nostra tradició política i parlamentària.

En els propers mesos cal posar la qüestió de les persones preses, de les persones exiliades i les seves famílies com una de les principals prioritats de país

Sembla que forçosament el dolor per la repressió patida vagi lligat al nostre destí. Però m’atreveixo a dir-te que tot això està canviant, tot i que podria semblar una indelicadesa per part meva dir-t’ho a tu, que estàs tancada a Alcalá-Meco. I és que vull aferrar-me a la idea que el vostre sacrifici no serà debades. Al contrari, penso que aquest cop és definitiu. No sé quant de temps trigarem, ni si serà ràpid, i tinc dubtes sobre la millor estratègia per avançar amb pas ferm i sense vacil·lacions. Però tinc el convenciment que mai havíem arribat tan lluny. Tant que, de fet, hem superat la línia del no retorn. Per descomptat que ara hem de fer molt bé les coses, hem de guanyar moltes batalles encara pendents, i ser conscients que també en podem perdre unes altres. Però sobretot hem de ser capaços de no cometre errors. Si no ens movem d’allà on som forts, o sigui de la via pacífica i democràtica, i som capaços de seguir creixent com hem fet al llarg dels darrers anys, especialment gràcies a l’esforç generós de persones com tu, això ha de tenir un bon final. Si la resposta de l’Estat continua sent la repressió, no hi ha dubte que ens fa i ens farà mal, molt de mal. Però sense arguments i només amb violència per la seva part tinc la certesa que la raó s’acabarà imposant, i la victòria serà nostra.

Vivim moments complexos, Carme, difícils de gestionar, amb les emocions a flor de pell i en els quals se’ns està posant a prova cada dia. Ens cal molta intel·ligència per gestionar el que ara està succeint. Intel·ligència emocional, intel·ligència política, intel·ligència en l’estratègia comuna i sobretot molta empatia entre tots plegats perquè la situació no és gens senzilla. Al contrari, ara mateix som davant d’una d’aquelles cruïlles en què si no l’encertem, les conseqüències seran nefastes per a tots plegats.

Crec fermament que en els propers mesos cal posar la qüestió de les persones preses, de les persones exiliades i les seves famílies com una de les principals prioritats de país. Són dues cares de la mateixa moneda, i tant la presó com l’exili ens fan molt de mal.

La vicepresidenta del govern espanyol es vantava d’haver decapitat l’independentisme, però això no ho aconseguiran perquè ara ja som milions i és indubtable que aquest és un moviment que va molt més enllà d’uns noms concrets. Creuen que traient del davant persones significades ens rendirem. I ni ens rendirem ni us oblidarem. Però dit això, us necessitem lliures. No només per tot el que ens podeu aportar des del punt de vista del vostre bagatge i del vostre compromís polític. També des del punt de vista de la vostra capacitat de lideratge i del vostre humanisme.

Molt Honorable Presidenta, que ho ets i ho has demostrat a bastament, rep una immensa abraçada que espero que ben aviat pugui ser real, de les de debò. Sisplau, fes-n’hi una altra igual d’immensa a la consellera Bassa.

Més continguts de