Els qui fan la revolució

El diàleg, per començar, ens l’hem d’aplicar nosaltres mateixos

Molta gent ha dit que calia fer autocrítica a propòsit dels fets d’octubre del 2017, i ho trobo bé i encertat. Mai podràs superar els errors comesos si no comences per la crítica a la teva pròpia actuació. Una altra cosa és que l’autocrítica sigui l’excusa per atacar l’adversari. Vist des de la perspectiva dels partits independentistes, però també des del món associatiu i fins i tot en el terreny més individual, és evident que avui hi ha diferents projectes polítics en l’independentisme. I això és dolent? No, al contrari, això l’enriqueix. La gran qüestió és si dins dels rengles de l’independentisme els adversaris es poden arribar a entendre per a una finalitat molt clara i que té un mandat popular inequívoc: fer realitat la República. Respectant la diversitat de criteris a l’hora d’avançar cap a la República, cal que es compleixin uns mínims que passen pel respecte mutu, massa sovint absent, per entendre que malgrat que en determinats moments es pugui discrepar, que malgrat que no estiguem d’acord en temes importants, l’objectiu s’ho val, i més després del que vam viure l’1 d’octubre. El conflicte que viu Catalunya només es pot resoldre, en primera instància, amb diàleg i política, certament, però el diàleg, per començar, ens l’hem d’aplicar nosaltres mateixos. S’han de fer els esforços que calgui per recuperar el diàleg, per fixar unes condicions mínimes i per construir la unitat en el que és essencial: quins han de ser els propers passos, i com s’han de fer.

Darrerament han sortit algunes veus que intenten contraposar presos/es i exiliats/des, i això fa mal. Tots són víctimes i persones honorables que s’ho han jugat tot per nosaltres: família, patrimoni, professió... Tots són persones extraordinàriament valentes. Fer-ne befa, crítica destructiva i buscar-ne culpabilitats ara és profundament mesquí. I més quan alguns dels que ho prediquen ho estan fent des de còmodes talaies d’observadors sense cap mena de risc. Avui presos, preses, exiliades i exiliats, ves per on, són els autèntics revolucionaris de tot aquest procés. He tingut ocasió de parlar amb persones que són a l’exili i d’escriure’m amb els presos i les preses, i també de fer algunes visites a les presons, i goso afirmar que la seva principal obsessió no és l’adversari polític que comparteix l’anhel de la República. En cap cas. L’independentisme, que ha patit un sotrac molt important i més greu del que podíem imaginar, ha de refer-se emocionalment i estratègicament, i tornar a avaluar la seva capacitat de mobilització i de reacció. Per això cal generositat i mirada llarga, encara que tinguem pressa.

S’imposaran noves maneres de fer política, segur. Però, sent realistes, ara mateix no assistim a aquest fenomen encara, com alguns pretenen

Tothom hi té un paper, en aquesta empresa, però tothom ha d’assumir el paper exacte que li pertoca, no pas un altre. És evident que els partits són perfectibles, i estarem tots d’acord, començant pels mateixos partits, que són organitzacions que han de millorar en molts aspectes. Sorgeixen noves propostes i noves iniciatives en aquest sentit, i més que en sortiran, i tinc el convenciment que els partits, en un termini relativament breu canviaran, perquè la societat canvia i perquè la gent així ho vol. Però canviaran perquè ho reclama l’interès col·lectiu, i la transformació real de la societat els hi obligarà. S’imposaran noves maneres de fer política, segur. Però, sent realistes, ara mateix encara no assistim a aquest fenomen, com alguns pretenen. Quan arribi el moment del canvi no serà pas per la via de carregar-s’ho tot, manarà l’evolució del model per damunt de la seva destrucció, i serà gradual.

Avui els independentistes tenen l’obligació de posar-se d’acord en els temes més essencials per al futur més immediat, i en els que no ho són tant. I això es fa amb planificació, estratègia i agenda. Fer-ho des de la disputa, des de l’agror, des del ressentiment, des de la desqualificació, no ajuda. Tot això ja ve amb normalitat de l’altra banda. No cal conrear-ho en aquesta.

Hi ha tot un seguit de reptes immediats que cal entomar amb el cap serè i amb les decisions més pertinents. Començant per l’acció de govern i seguint per les municipals i les europees, i també per veure com s’implementa i a quins nivells la República, des d’aquí i des de Brussel·les. La base que va donar el 21-D és molt sòlida, però s’ha de cuidar, i no ho oblidem, les persones que són a la presó i a l’exili són peces clau en la sortida de la situació que vivim.

Mentrestant, no em puc estar d’agrair precisament a aquestes persones, que pateixen la repressió en pròpia carn, el sacrifici que estan fent. Els en devem una de molt grossa, molt, molt grossa.

Més continguts de