Escanyats per la gerontocràcia
Sóc a Londres per feina i ho aprofito per sopar amb un antic col·lega, directiu també, del grup multinacional on vaig treballar. Havia estat destinat al Pròxim Orient -allí ens vam conèixer-. “Porto cinc anys destinat a Londres. Aviat em destinaran a una altra tasca”. Parlem del nou conseller delegat d’aquell grup -95.000 persones-. I dels que el van precedir. Coincidim que la rotació en aquest càrrec és clau per mantenir la salut de l’organització. Per tradició, el conseller delegat plega en complir els seixanta-i-pocs anys. Després d’haver-ne estat al càrrec no més de set o vuit. I mai s’envolta dels preferits, en arribar-hi. Tot s’executa amb una disciplina no escrita. L’oxigenació és permanent. La piràmide es va movent, construint i desconstruint constantment. La majoria de les multinacionals sanes practiquen aquesta ventilació sostinguda.
Llegeixo l’opinió que la premsa econòmica britànica manifesta sobre el relleu del senyor César Alierta al capdavant de Telefónica. És molt expressiu, The Economist : “Hail, César!” A part de diverses consideracions econòmiques sobre el grup Telefónica, l’article ressalta l’edat del seu president (setanta anys) i l’enormitat de temps que ha estat al càrrec: setze anys. L’article avisa que ningú esperi renovació: el seu successor (el senyor José María Álvarez-Pallete) és de la corda del senyor Alierta. El resum de l’article és clar: “...that is not necessarily encouraging” (“...[el nou relleu] no és precisament engrescador”).
Si girem la vista cap a casa nostra ens adonarem que, per molt que ens venguin optimisme, mai no podrem funcionar com Silicon Valley si els que governen les empreses són de l’època de la targeta perforada, com a molt. Voldran demostrar molta empenta (que no tenen), voldran fer veure que volen renovar (que no ho pretenen; tenen massa història i compromisos), voldran creure en les noves tecnologies (que no les entenen, ja que van formar-se mentalment abans de l’aparició dels PC), voldran fer veure que desmuntaran privilegis (que no ho faran, perquè ells en són fills)... En definitiva, són gent esbravada i, per la manera que han arribat al càrrec, i per l’edat que tenen, són immobilistes.
Analitzin les grans empreses catalanes, a tall d’exemple. Les que acostumen a ser notícia no són veritablement privades. Els seus orígens estan lligats al BOE, quan no es tracta d’empreses públiques que es van privatitzar obscurament (bancs, caixes, operadors, distribuïdores d’energia, o d’aigua, o grans constructores, etc.). Alguns, dits empresaris, són hereus de feixistes, quan no de nazis de vocació. Els seus directius presumeixen d’unes habilitats que són falses. Conscients que gaudeixen de privilegis, no abandonen la cadira ni a fum de sabatots. Hi ha qui, en veure’ls, pensa que mantenir-se és un mèrit. Jo, per contra, quan es parla d’algun d’aquests individus, hi veig dues coses. Detecto un enorme tap que impedeix les oportunitats i, en el fons, impossibilita aconseguir una empresa dinàmica, moderna i cosmopolita. I, segona, em pregunto: “Si aquest paio és tan genial, com és que no ha estat cridat per ocupar un càrrec equivalent, o superior, en una altra empresa realment multinacional, a l’estranger?”
Aquesta gerontocràcia -que, per definició, és immobilista- té efectes culturals transversals. Afecta empreses de tota mida. El director d’una àrea, el cap de divisió, el responsable d’enginyeria, el responsable de manteniment, el de consergeria, etc. Tots aferrats a la cadira. Temorosos del canvi, de la frescor... de la joventut, al capdavall. Les oportunitats al nostre país són minses. I ho són per diversos motius. Per la mida del país. Per la falta d’una activitat econòmica realment potent. I perquè no es creen permanentment forats a les empreses que puguin ser tapats per gent nova. Quan la sang deixa de circular el cervell no s’oxigena. No s’innova humanament i, en conseqüència -perquè és inevitable!-, no es pot ser capdavanter, ni tecnològicament ni organitzativament. Som una societat econòmica antiquada.
Les noves generacions compten amb eines i coneixements. Però no troben prou forats. No els generem. ¿Algú creu que som moderns perquè aquí se celebra una “fiesta ” que es diu World Mobile Congress? ¿Algú creu que el nostre teixit econòmic i productiu és dinàmic perquè estem tot el dia amb el mòbil expel·lint collonades mitjançant els nous safarejos socials? Que ho preguntin als joves que han de marxar. I a determinats directius i amos d’empresa que, mirant-s’ho tot amb un cervell que els invalida per descobrir el futur, haurien d’haver plegat fa molts anys.
