Ètica i clonatge terapèutic


Apartir de la recent notícia de les fites que han aconseguit els científics de l'equip del professor Mitalipov de la Universitat de Salut i Ciències d'Oregon, s'ha tornat a desfermar el debat sobre el que els titulars dels mitjans anomenaven "clonatge d'embrions humans" o "cèl·lules mare obtingudes a partir d'embrions clonats".

En primer lloc, matisem. Un no expert en la matèria pot deduir que treballem amb embrions humans, cosa que genera d'inici un rebuig. I no és així: tal com diu la lletra menuda d'aquestes mateixes informacions, el procés consisteix a crear una estructura biològica al laboratori a partir d'una cèl·lula adulta del potencial pacient -de la pell o una altra part del cos-, de la qual prenem únicament la informació genètica (nucli) per inserir-la en l'embolcall d'un òvul procedent de donant, prèviament enucleat (sense nucli). Aquesta tècnica, anomenada de transferència nuclear , en què el corpus central i bàsic prové d'una cèl·lula adulta i no embrionària, no té res a veure amb un embrió humà generat a partir de la fusió de dos gàmetes, masculí i femení. Aquí no intervé de cap manera la cèl·lula germinal masculina -espermatozou-, i de la femenina només una part, l'estructura externa de l'òvul. A aquesta realitat biològica en cap cas se la pot anomenar embrió , malgrat que el llenguatge del carrer i fins i tot en algunes ocasions el científic l'hagin batejat com a embrió somàtic o pseudoembrió .

I per què se l'ha anomenat així? Perquè la investigació biomèdica dóna evidència que aquesta estructura biològica es desenvolupa de manera equivalent a com ho faria un embrió de veritat: iniciant la divisió cel·lular i generant un gruix de cèl·lules capaces de diferenciar-se en qualsevol tipus o línia cel·lular amb la corresponent intervenció al laboratori.

La pregunta ètica és: el fet que actuï amb aquest mecanisme equivalent a l'embrió pel que fa al seu desenvolupament inicial, ¿ens permet donar-li equivalència pel que fa al seu estatut ètic i moral? Entenc que no hauria de ser així i, per tant, no hauríem d'emprar el terme embrió per a descriure aquesta realitat, ja que únicament induiríem a la confusió i al debat ideològic artificial.

En segon lloc, es parla també erròniament de clonatge d'embrions , quan el que fa la tècnica descrita és replicar o clonar únicament la informació genètica del pacient a partir d'una cèl·lula adulta. No agafem un embrió i en fem un duplicat, com podria semblar en una interpretació literal. Aquesta rèplica de l'ADN de la persona és la que permet garantir que les línies cel·lulars que es derivaran al laboratori portaran la seva mateixa càrrega genètica, i facilitaran la implantació evitant-ne el rebuig.

Així, el debat ètic no hauria d'anar més enllà d'exigir que, quan aquesta recerca estigui en la fase d'aplicació en éssers humans, es faci respectant tots els requeriments ètics de la recerca clínica, establerts a nivell mundial en documents de referència com la Declaració d'Hèlsinki, i en els marcs legals vigents, com la llei de recerca biomèdica a Espanya.

Sí que seria desitjable, però, que a partir d'aquestes informacions no es generés en la ciutadania la falsa expectativa que els horitzons de curació de malalties com el Parkinson, la diabetis o d'altres són a la cantonada. Probablement encara hauran de passar anys abans que això sigui una realitat accessible als pacients.

Ens quedaria l'última qüestió, esmentada també als mitjans... l'aplicació d'aquestes tècniques, ¿podria anar orientada no a una finalitat terapèutica sinó reproductiva? ¿Podríem aplicar-la per a obtenir clons de persones, igual que es va fer al seu dia amb l'ovella Dolly? Sobre el paper aquesta possibilitat semblaria plausible, però no tenim cap certesa de quin seria el resultat, que suposaria haver de transferir aquesta estructura biològica en un úter femení i veure si implanta i es desenvolupa amb normalitat. Probablement seria un procés amb moltes fallades i, sobretot, incert!

Aquest és un límit clar que establiria l'ètica, m'atreviria a dir que amb caràcter universal, salvant comptades excepcions. De fet, hi ha declaracions internacionals, com el protocol del Consell d'Europa del 1998 o la declaració de les Nacions Unides del 2008, que rebutgen el clonatge amb finalitats reproductives, perquè entenen que va contra la dignitat humana.

Per tant, des de l'ètica entendríem acceptable l'obtenció de línies cel·lulars a partir de la tècnica de transferència nuclear (terminologia que recull la legislació espanyola), coneguda com a clonatge terapèutic , ja que tant la tècnica emprada com els seus objectius són legítims i no comprometen embrions humans com a tals. I entendríem com a no acceptable l'aplicació d'aquesta tècnica amb finalitats reproductives ( clonatge reproductiu ).

Més continguts de