És un clàssic. Ha començat la precampanya electoral per als comicis del 10-N i ja ha irromput una de les promeses estrella de cada període preelectoral: l’augment de les pensions. No és d’estranyar que els partits polítics no s’hi puguin resistir, perquè dels 37 milions de ciutadans i ciutadanes que tenen dret a votar en aquestes pròximes eleccions, gairebé 10 milions són pensionistes, votants mobilitzats que poden ser decisius en una cita electoral imprevisible. 

Utilitzar de manera partidista i electoralista les pensions, com es fa de manera recurrent des de tots els colors polítics, és una greu irresponsabilitat que l’únic que fa és reforçar la miopia política davant d'aquest greu problema que és la insostenibilitat de l’actual sistema. Amb un dret com aquest no s’hi hauria de jugar políticament, sobretot quan es tracta de la principal font d’ingressos de la gent gran. Les pensions representen, ni més ni menys, el 70% dels ingressos de les persones grans, i en el cas de les llars on el cap de família té més de 70 anys és el 90%, segons un estudi de Funcas. Tot i tenir aquest pes, hi ha moltes persones grans que tenen serioses dificultats per arribar a finals de mes perquè la seva jubilació és tan minsa que no poden viure amb dignitat. A casa nostra es calcula que hi ha més de 140.000 persones que han de passar el mes amb una pensió que no arriba ni als 400 euros. Qui pot viure així? Això explicaria per què aquest és un dels col·lectius més castigats i el que ha patit un creixement més alt de la pobresa en l'últim any, un 4%. A Catalunya, gairebé el 20% de la gent gran és pobra, com apunta l’última Enquesta de Condicions de Vida (Idescat). Pensions indignes, gent gran pobra. 

La bretxa de gènere també és present en el sistema de pensions

Ser una persona gran implica ser molt més vulnerable davant la pobresa i l’exclusió, però ser una persona gran i ser dona, encara més. Malauradament, la bretxa de gènere també és present en el sistema de pensions, un reflex clar del mercat de treball. Les dones pensionistes són més pobres que els homes també pensionistes perquè cobren, de mitjana, un 34% menys que els homes, com recull un informe de l'Institut BBVA de Mercedes Ayuso i Elisa Chuliá del 2018. Hi ha diverses raons, però la més habitual, la sociocultural, és fàcil d’imaginar. Moltes de les dones de la meva generació es van quedar a casa cuidant els fills i filles, i a més han treballat menys i en feines més mal remunerades. El resultat són pensions absolutament ínfimes, i això si tenen sort, perquè moltes dones fins i tot han quedat fora del sistema perquè no han cotitzat els 15 anys mínims que són necessaris per cobrar una pensió contributiva. Tres de cada quatre pensions no contributives són de dones.

L’actual sistema de pensions està en crisi, però tot i aquesta evidència es continua sense abordar el problema

L’eterna promesa electoral s’ha llançat altre cop i la pregunta torna a ser la mateixa: d’on sortiran els recursos econòmics? L’actual sistema de pensions està en crisi, però tot i aquesta evidència es continua sense abordar el problema. Els ingressos continuen caient i les cotitzacions segueixen baixant pel deteriorament del mercat laboral, però el nombre de persones jubilades no para de créixer constantment i les prestacions són més altes i es reben durant més temps per l’increment de l’esperança de vida. La pressió és tan gran que el Fons de Reserva, conegut com “la guardiola de les pensions”, està sota mínims i al ritme que anem pot quedar buit en menys temps del que ens pensem. El que està passant fa palès, cada cop més, les febleses d’un sistema que s’enfonsa a passos de gegant. És tan evident i preocupant que aquesta inestabilitat ha despertat l’interès de la banca i les asseguradores, que s’han llançat de ple al negoci dels plans de pensions privats, que no para de créixer. Negoci amb un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar.

No calen promeses partidistes, cal valentia política i polítiques per oferir oportunitats laborals de qualitat, per fomentar la natalitat i per afavorir que les dones puguin conciliar més i millor la vida laboral i familiar, entre un llarg etcètera. La solidaritat entre generacions té un futur molt negre perquè el que s’ha fet fins ara han estat pedaços, solucions temporals i improvisades. Prou d’anar a batzegades. Després de les eleccions del 10-N hi ha una nova oportunitat perquè tots els grups polítics i agents socials assoleixin un gran pacte de consens per repensar l’actual sistema, però, sobretot, per assegurar la protecció i la dignitat de la gent gran més enllà dels cicles polítics.