Ganes de plorar

Molt probablement, durant l’any que comença acabaran d’erupcionar temes tan cabdals i espectaculars com el TTIP, el tractat comercial que amenaça de fer-nos més ianquis, o la modificació genètica, la línia de recerca científica que, partint de raons mèdiques, podria obrir capses de Pandora que fa por imaginar. I, absorts en la contemplació d’aquests gegants, ens arriscarem a descuidar una altra qüestió que és igualment cabdal i espectacular, però que ens afanyem a empetitir pel procediment de deixar de prestar-li atenció tan bon punt a l’economia hi apareixen brots, siguin del color que siguin. Aquest altre volcà, que ja va entrar en erupció fa anys, no emet fogonades rutilants, sinó una lava en forma de gernació silenciosa i grisa que cada vespre rebusca en contenidors d’escombraries. És el volcà inexplicablement tranquil de la desigualtat.

“Passo al costat d’un home amb un carret de supermercat que rebusca en un contenidor. En treu fotografies familiars emmarcades dels anys cinquanta o seixanta. M’aturo i les miro amb ell. Amb accent de l’Europa de l’Est em diu: «No està bé. Això és memòria i la memòria no es llença. Fa venir ganes de plorar». M’acomiado d’ell i segueixo caminant. Tinc ganes de plorar”. Aquest text, penjat a Facebook la primavera passada pel músic i sociòleg Hans Laguna, parla d’un eslau, però hauria pogut parlar d’un refugiat sirià, o de qualsevol immigrant forçós -incloent-hi els que la crisi ha obligat a emigrar de la seva classe social-. En definitiva, algú que ha hagut de deixar enrere els paisatges i les persones que durant molt temps van constituir la seva circumstància, i que potser conserva fotografiats. Una persona que expressa, amb una clarividència nascuda en la seva experiència de la pèrdua, la importància cabdal de la memòria i dels objectes que la transporten per mantenir una certa orientació i una certa identitat.

Durant uns mesos vaig oblidar aquesta imatge, la de les fotografies familiars en blanc i negre amb el marc i el vidre potser trencats, bruts de deixalles i confinats en un recipient humit i escalfat pel sol. Però em va tornar al cap fa unes setmanes, llegint un article de Kenneth Rogoff, l’execonomista en cap de l’FMI, que a la secció de Debat ens plantejàvem publicar. L’article deia que molts milions provinents de l’evasió de capitals van a parar a contenidors de luxe, de temperatura i humitat controlades, que es troben ubicats en instal·lacions d’alta seguretat de Suïssa o Luxemburg. Concretament, aquests milions fraudulents el que fan és comprar objectes artístics valuosíssims que estan dipositats en aquestes asèptiques presons. Perquè, irònicament, aquestes obres d’art també han estat llençades. Cada vegada que un defraudador en compra una, l’únic que passa és que l’obra es desplaça d’un contenidor al del costat.

Hi ha qui malda per no perdre la seva memòria més preuada, i amb ella part de la seva vida; hi ha qui es permet llençar-la a la sordidesa greixosa de la brossa; i hi ha, fins i tot, qui compra la que és una mica de tothom i es permet guardar-la emmordassada. Aquest any parlarem de moltes coses, però no hem d’oblidar-nos, per molt que la política agonitzi, de la vergonya de la desigualtat.