L’OBSERVADORA

Gent amb anòsmia

Gent amb anòsmia / MARI FOUZ
ESTHER VERA
ESTHER VERA Directora de l'ARA

De tots els sentits, l’olfacte és el que tenen més desenvolupat els bons polítics. Són aquells que d’una hora lluny veuen els pràcticament imperceptibles canvis de rumb de la societat perquè en formen part o saben llegir-la intuïtivament. Els polítics connectats toquen de peus a terra gràcies a un entorn que els lliga a la realitat en comptes d’intoxicar-los amb afalacs, o desenvolupen l’olfacte per interpretar la realitat amb els indicis subtils que la societat emet. D’altres, en canvi, semblen patir d’anòsmia i, sense olfacte, es queden fora de joc, com els ha passat a molts polítics, però també a empresaris i periodistes influents aquesta setmana. Molts d’ells van observar amb sorpresa la massiva protesta del dia 8 de març sense haver-la vist venir, sense ensumar-la, fins i tot menystenint-la.

La convocatòria de protesta va ser un èxit perquè va donar sortida a molts sentiments de frustració que s’havien anat acumulant durant molt de temps. Moltes dones cobren menys que els homes per la mateixa feina, tenen més responsabilitats de cura, que són dures psicològicament i no són remunerades, s’aparten més del carril laboral i col·laboren més en la carrera de les seves parelles. Saben que són cosificades entre rialles i han d’estar alerta contra els abusos sexuals i la violència de gènere.

No es tracta d’una llista de greuges ploramiques sinó de la realitat quotidiana de moltes dones fortes. El dia 8 va servir per posar en evidència un punt de vista que, a molts homes còmplices de la igualtat de gènere, els ajuda a entendre les dones que els envolten. Dones de dretes i d’esquerres, grans i joves, continuen sent víctimes de la pervivència de certs tòpics masclistes. Des d’Anna Gabriel a Inés Arrimadas són jutjades per la seva aparença física i tractades amb condescendència en alguns moments en la vida pública. Per aquest comú denominador no s’entén com algunes dones s’han distanciat d’una convocatòria de protesta amb la qual no cal compartir el manifest al cent per cent.

Ensenyar a mirar

Les àvies i les feministes dels setanta han passat el relleu a una generació jove i desacomplexada, que està disposada a denunciar els greuges de la vida quotidiana; que ensenya a mirar als que no volen veure. L’escena 1 va tenir lloc a primera hora del matí del dia 8 entre una parella de professionals liberals en la trentena:

Ella: Toni, avui no portaré el nen a l’escola.

Ell: Buf, però jo tinc molta feina, no puc.

Ella: Avui faig vaga.

Ell: D’acord... Trucaré a la meva mare.

La intendència se solucionava instintivament trucant a una altra dona, l’àvia de la criatura que no sabia teletransportar-se a l’escola.

L’escena 2 la va proveir una empresària de setanta anys unes hores més tard. Explicava com el responsable d’una organització, molt longeu en el càrrec, li havia dit que no integrava dones en els òrgans de decisió perquè li resultava “molest” no poder “explicar acudits” i se li feia incòmode “viatjar amb dones per feina”.

L’entrada de dones en institucions tradicionalment masculinitzades és una qüestió d’higiene democràtica, perquè comporta una millora en els criteris de meritocràcia, transparència i bon govern. Les dones afavoreixen la capacitat de renovació de molts ecosistemes i estan més representades en els llocs de rellevància pública als quals s’accedeix per oposició que en aquells a què s’arriba per cooptació o per un procés de selecció amb un component de pacte polític.

Vicis privats i virtuts públiques

L’escena 3 arriba l’endemà. Les males arts d’algun servei opac fan emergir una conversa telefònica privada de l’exsecretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, amb el seu amic i alcalde de Sant Carles de la Ràpita, Josep Caparrós. Converses com aquesta no són tan estranyes en la nostra societat i és bo preguntar-se com aquesta mirada condiciona decisions i maneres d’actuar.

La utilitat de la protesta massiva del 8-M és que el “Ja n’hi ha prou!” durarà més d’un dia aquest cop. Les dones han decidit fer-se visibles i l’exigència és passar a l’acció. Si els índexs de natalitat són baixos és perquè els salaris són baixos i perquè les polítiques públiques són insuficients per ajudar a revertir-los. Si les dones arriben cada cop més tard a la maternitat és perquè la seva consolidació laboral també és tardana. La reivindicació de la igualtat és complexa i la lluita serà llarga, però les dones han demostrat massivament que estan fartes de treure aigua del mar amb un cubell i exigeixen polítiques públiques.

Més continguts de