Examen de setembre?

Si, com és probable, la desacceleració s’intensifica, afectarà els comptes públics de l’Estat

El candidat Sánchez va suspendre l’examen d’investidura en la convocatòria de juliol, i és probable que torni a comparèixer al setembre, com els estudiants poc aplicats feien abans, quan encara no s’havia implantat la reavaluació prevacacional. Cal dir, per ser precisos, que el candidat es va aplicar tant a obtenir el suspens que es pot dubtar que realment volgués superar la convocatòria. El perquè d’aquesta hipòtesi provoca diferents interpretacions.

Una primera, molt recurrent en aquests impassos, és la de la incompatibilitat de caràcters personals, en aquest cas entre els líders del PSOE i de Podem. Per això alguns pensaven que després del pas al costat de Pablo Iglesias, renunciant a les seues aspiracions a una vicepresidència social, el govern de coalició seria un fet. Tanmateix, les conductes durant el simulacre de negociació conduït els dies previs al debat d’investidura han mostrat clarament absència de voluntat d’arribar a un acord, si més no per part dels negociadors del PSOE, entre els quals hi havia persones com la vicepresidenta Calvo, amb llarga experiència en negociacions entre partits.

Abans li havia tocat el torn, com a escull per al pacte, a un sospitós habitual en els ets i uts de la ‘política d’estat’: l’assumpte català. Fins que Podem va arribar a anunciar la seua disposició a comprometre per escrit el suport a la posició del PSOE sobre Catalunya. De fet, això no era necessari per garantir suport al PSOE en cas que decideixi adoptar mesures, diguem, contundents, en política catalana en potencials escenaris convulsos a Catalunya en els pròxims mesos. El PSOE sap que, arribat el cas, no li mancarà el suport de la dreta espanyola, com a aquesta no li va mancar el suport del PSOE, especialment després de la televisiva crida a files del rei Felip VI el 3 d’octubre del 2017.

Amb el deute públic vora el 100% del PIB, el marge per a polítiques fiscals expansives serà virtualment inexistent

Deu ser, doncs, una qüestió d’incompatibilitat programàtica entre PSOE i Podem? No a priori, atesa l'apel·lació als valors d’esquerra que el PSOE va fer en la campanya electoral. Tanmateix, les coses poden ser una mica més complexes en aquest front. En matèria econòmica, a diferència d’altres àmbits, la pràctica del PSOE acostuma a quedar lluny –de vegades molt lluny– de les posicions defensades mentre era a l’oposició. Sobretot quan el panorama econòmic es complica.

Una complicació econòmica era una hipòtesi molt poc probable entre la moció de censura del juny del 2018 i les eleccions generals subsegüents, si es feien com a molt tard dins del 2019. Però, per contra, l'escenari d'una contracció té una probabilitat molt alta dins els pròxims quatre anys, termini previst del mandat del govern que sigui investit ara, si n’hi ha. L’economia europea i l’espanyola es troben en curs de desacceleració. Si les previsions de creixement per al 2019 s’han revisat lleugerament a l’alça, és molt probablement per l’efecte expansiu del dèficit públic, que evoluciona pitjor del que s’havia previst arran de mesures aprovades en actualització de pensions, despesa en personal públic i despesa a les regions, probablement accentuat pel cicle electoral regional. Per tant, la desacceleració serà un fet per al conjunt del 2019, i s’accentuarà més el 2020.

Si, com és probable, la desacceleració s’intensifica, acabarà afectant els comptes públics de l’Estat, perquè de manera automàtica augmentaran les despeses públiques i es reduiran els ingressos (el que en economia s’anomena ‘estabilitzadors automàtics’). I, encara que la situació no sigui tan greu com la de la caiguda de l’economia del 2009 i els anys posteriors, els comptes públics hi arribaran en una situació molt diferent. Si el deute públic espanyol va entrar al 2009 per sota del 40% del PIB, ara és molt a prop del 100% del PIB, percentatge que superarà ràpidament en cas de contracció econòmica.

Així doncs, el marge per a polítiques fiscals expansives per pal·liar els problemes socials i per mantenir l'activitat econòmica serà virtualment inexistent. I, molt probablement, aquest és un escenari que Sánchez no vol afrontar amb un govern en coalició amb Podem, que podria rebentar a les primeres de canvi, arribada la situació. D’ací també que es prefereixi més un acord amb Ciutadans, acord més resistent a una política econòmica i social que quedaria trasbalsada per una contracció econòmica. Però la decisió ferma del lideratge de Ciutadans de disputar la primacia al PP per la dreta espanyola ha fet impossible aquest acord, i ha provocat la desbandada de la pràctica totalitat de l’equip econòmic del partit.

Aquest és el context en què s’abordarà l’examen de setembre per la investidura, si n’hi ha. I en aquest context, quin és el paper pels parlamentaris dels grups catalans pro independència? Probablement cap, com tampoc ho va ser al juliol. Rebran el tracte dels leprosos mentre no demanin perdó per l’1 d’Octubre i renunciïn expressament a perseguir la independència, per molt democràtic que sigui el seu mètode. A setembre, més.

Més continguts de