En sortirà un govern, de les eleccions?

Durant la campanya s'ha parlat molt poc de la probable contracció econòmica

GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

Setmana de campanya electoral (oficial). Diumenge es torna a votar a Corts Generals després que Pedro Sánchez preferís noves eleccions abans que fer el govern que podia haver fet després de les darreres eleccions. Bona tàctica? (D’estratègia no sembla haver-n’hi gaire). Diumenge ho sabrem.

Com manen els cànons, hem tingut debats televisats tant a escala estatal com a Catalunya. S’hi ha parlat bastant de la qüestió que tindrà particular centralitat en la decisió dels votants (el “conflicte intern” de Catalunya, que en diuen), i molt poc de la principal qüestió, en la meua opinió, per la qual tornem a anar eleccions: com abordarà el proper govern –si n’hi ha– la probable contracció econòmica i les seves repercussions pressupostàries, veritable mare dels ous de la repetició electoral. En el debat a escala espanyola, i pel que fa a les dues qüestions, posicions diferenciades i antagòniques d'Unides Podem i Vox. Posicions bàsicament intercanviables en la qüestió catalana i indefinició màxima en l’arena econòmica de PSOE, PP i Ciutadans.

El debat televisat a Catalunya? Poc engrescador, la veritat. Si de cas, es pot destacar que el representant de Vox sostenia les seves posicions ultra amb to educat i generalment respectuós, a diferència de la representació del PP i de Ciutadans. Ambdues representacions absolutament buides en el fons i amb rellevants diferències de formes. Condescendència i superioritat sideral en el cas del PP, i menyspreu i xavacanada en el cas de Ciutadans. Els que creuen en la transmissió familiar de valors podrien interpretar que és la diferència entre venir de marquesos de la metròpoli i venir de policia franquista i tiet cap provincial de la Falange. Coses, coses.

En aquest context, el debat no podia tenir gaire influència en la decisió dels que el seguien, i molt probablement no n’ha tingut. Així que difícilment s’hauran alterat gaire les tendències que ens marquen les enquestes.

Al centre i el nord d'Europa tenen més clar que el conjunt de les institucions que conformen la "governança" van més enllà del govern i del Parlament

Pel que fa a l’espai pro independència, totes les enquestes coincideixen en pronosticar un augment en el percentatge de vot i en el nombre d’escons que podria igualar o superar la marca de la majoria absoluta d’escons assignats per a Catalunya al Congrés (48 en total). Aquesta tendència pot respondre a una combinació –difícil de pronosticar– entre l'augment del suport efectiu i el menor impacte de l’abstenció derivada del “cansament” per la repetició d’eleccions, que podria afectar més el vot unionista. Factors com la presentació de la CUP, més competitiva des del punt de vista quantitatiu que Front Republicà, combinats amb l’impacte sobre la mobilització electoral de la sentència del Suprem i les subsegüents reaccions, podrien ser la base d’aquesta evolució. Pel cantó oposat, sembla no tenir límit el desinflament electoral de Ciutadans, perquè la persistència en la hipercrispació espanta vots moderats i deriva els més durs a les ofertes electorals molt dures de veritat.

Un resultat com el que preveuen les enquestes per a les candidatures pro independència, amb els resultats generals que es preveuen per a Espanya, pot fer més complexa la formació de govern després de les eleccions. I això podria no ser una mala notícia en el front econòmic. El poc que s’ha sentit sobre la situació econòmica va des de la reducció d’impostos sense reducció de despesa de la dreta fins a l’augment intens de despesa amb augment marginal d’impostos de l’esquerra (i més, com més a l’esquerra). I hem sentit poc, o res, sobre les reformes estructurals que haurien de millorar la flexibilitat de l’economia espanyola, i per tant la seua capacitat d’augmentar la productivitat i crear (i distribuir) benestar social. No són bones perspectives per a la política econòmica en temps de desacceleració i probable contracció. Per això podria no ser mala notícia passar un cert temps sense govern i Parlament efectius.

La por a la manca temporal de govern es basa en la creença profunda que algú ha d’estar en tot moment al càrrec de les coses i posar ordre. És una creença molt intensa en l’àrea ideològica del model estatista francès, hegemònica al sud d’Europa, però molt menys intensa en els models del centre i el nord d'Europa i els anglosaxons. Allí tenen més clar que el conjunt de les institucions que conformen la governança va més enllà del govern i del Parlament (i això encara és més cert en entorns de multigovernança, com els dels estats complexos de la Unió Europea); i també tenen les institucions més separades. I saben que tenir govern no és el mateix que tenir bon govern, per la qual cosa un mal govern pot fer més mal que un període transitori sense govern. Potser aquest motiu, entre d'altres, explica que en el període de 18 mesos sense govern efectiu a Bèlgica –de juny del 2010 a desembre del 2011– l’economia va créixer més del que hauria crescut amb govern ple. En això, realment, a Espanya no hi ha pressa.

Més continguts de