Giuseppe, dring, dring, dring

JORDI GRAUPERA
JORDI GRAUPERA

Són les deu i soc al llit, de bocaterrosa, amb les finestres obertes. El dring de les ampolles xocant les unes amb les altres s’escampa per tot el veïnat com una orquestra de grills. És dijous, el dia que passa el camió del reciclatge, i els veïns han de deixar a la vorera davant de casa una bossa de plàstic transparent amb els envasos de vidre, llauna o plàstic. A l’hivern ho fan cap a quarts de 8, abans que el fred no sigui massa intens. A l’estiu esperen a quarts de deu, quan la fresca frena la suor. Trien els envasos un per un i els fiquen a les bosses: dring, dring, dring. Són les deu i estic baldat i no puc dormir.

Sento el Giuseppe que remena les meves bosses. El Giuseppe és el propietari del pis on he viscut aquests 4 anys. Viu a l’apartament just a sota del meu. N’he escrit alguna vegada: és un sicilià vidu i malcarat de més de 80 anys que no sap que no parla anglès. Es passa el dia netejant, arreglant, refent parts del petit edifici de dues plantes on vivim. També té un hort al pati del darrere amb dues figueres que fa un parell d’hiverns se li van morir i que ha aconseguit ressuscitar amb gran tenacitat. Ens discutim per tot. Si un dijous no llenço tots els diaris i revistes que rebo cada setmana, m’esbronca a crits. Jo miro d’explicar-li que n’hi ha alguns que necessito guardar uns dies més. Debades. L’única vegada que l’he vist riure va ser el dia que entrant a l’edifici vaig topar amb ell en un racó fosc, rumiant, i em vaig espantar. Per acabar-ho d’adobar, era enterramorts.

De vegades m’obre la brossa per veure si he separat bé, que és sempre, i per treure’n les ampolles i llaunes que pensa que algú voldrà. Cada dijous pentinen el barri armats amb carros del supermercat els que recullen les ampolles de vidre i les llaunes, les posen en bosses gegants de plàstic transparent, i en acabat les duen a la deixalleria a pocs cèntims la peça. La majoria són immigrants centreamericans, sobretot dones baixetes amb marcats trets indígenes, de vegades famílies senceres amb els fills. A l’hivern les seves cares són de dolor de dits; a l’estiu els nens riuen i juguen amb les llaunes, i els matrimonis van fent petar la xerrada mentre recullen les deixalles. Dring, dring, dring. El Giuseppe treu de les bosses el que pensa que els pot interessar, i ho deixa en una altra bossa, oberta, penjada de la tanca de casa. No és compassió; ho fa per evitar que li remenin les seves escombraries.

Ahir ell remenava amb fruïció les meves, de bosses, perquè en vaig llençar unes 15. Marxo d’aquest pis després de 4 anys, i de la ciutat, després de 9 (encara no torno a Barcelona), i ho he aprofitat per donar, vendre o llençar tot de coses que no necessito. M’esperava un moment de catarsi, deixar anar llast, alliberar-me dels objectes que han definit la meva vida durant gairebé una dècada. No ha estat així. La tasca se m’ha imposat com si anés drogat. El cervell buit, les mans plenes. Ara, però, estirat al llit de bocaterrosa, incapaç de dormir sota el dring, dring, dring de Ridgewood, penso en el Giuseppe, mentre ell remuga per sota el nas contra els meus objectes.

Fa anys vaig escriure un article sobre la rutina del Giuseppe a l’hivern. El so de la pala amb què lleva la neu a les 5 del matí -rac-rac- em semblava que era la seva manera de mantenir la mort a ratlla. Aleshores encara xerràvem de tant en tant, i amb paciència aconseguia arrencar-li records de quan era un nen a Sicília i sentia caure les bombes de la Segona Guerra Mundial, o del viatge en vaixell fins a Nova York, o del càncer de la seva dona. Tot això s’ha deteriorat i ara ens donem només instruccions pràctiques.

Fa uns mesos vaig obrir els dos batents de la porta de baix per fer entrar el cotxet de la meva filla. En tancar-les, vaig deixar un dels pius que les falquen mal posat. Encara era a mitja escala, carregant el cotxet a pes, que va sortir a cridar-me: “ You are a professor and you know nothing! ” [Ets professor i no saps res!] Com si s’ho hagués estat guardant molt de temps, i hagués construït la frase amb cura, no parava de repetir-ho. You are a professor and you know nothing, m’ho repetia jo dijous a la nit, estirat de bocaterrosa, amb el dring, dring, dring de l’estiu de fons.

Ara ja no penso que el Giuseppe mostri aquesta activitat constant per mantenir la mort a ratlla, sinó per tenir una vida. Sembla el mateix, però no ho és. Té un vocabulari, unes eines, i una manera d’humanitzar el món. I només el desxifra així. I així s’afirma. Viu obert a les coses tangibles i les relacions entre elles, com si llegís el món en braille, i tancat a les abstractes. La seva fe en la disciplina automàtica de soldat ensenya que la vida és tan inevitable com la mort. Potser jo visc la vida contrària, obert a les abstractes i tancat a les tangibles. Són les onze, el dring ha parat. Jo soc més lliure que ell, em dic, però la seva obstinació i automatisme em fan dubtar. Penso que ell no paga el preu del dubte i m’adormo feliç.

Més continguts de