Carta a Pasqual Maragall: Gràcies, alcalde
No sé què em passa, alcalde, que quan ara veig les imatges d'en Rebollo encenent el peveter o les seves saltant amb l'abric negre m'emociono profundament. En canvi, aquell estiu del 92 vaig ser incapaç de compartir l'eufòria olímpica de Barcelona. Volia dir-li que em sap molt greu.
Vint anys després sento nostàlgia de l'entusiasme olímpic que no vaig viure, i que ara sé que mai més viuré. Almenys al meu país. Hi ha coses, com uns Jocs Olímpics, que només passen una vegada a la vida. Per això, celebro que tanta gent -amb vostè al capdavant- sí que experimentés l'emoció que suposen. Jo no en vaig saber. L'hi explico sense cap orgull, alcalde. No m'agrada l'actitud que vaig tenir amb Barcelona 92. Però ja no la puc canviar.
Quan sento que va ser el millor estiu de la nostra vida sembla que no parlin de mi. El 1992 coincidia amb el Quinto Centenario del descobriment d'Amèrica, l'Expo de Sevilla i la capitalitat cultural de Madrid. Temia que els Jocs es convertissin en un acte d'exaltació espanyolista. Era la primera vegada després de la dictadura que ens ensenyàvem al món i volia que els Jocs Olímpics fossin un aparador de la nostra qüestió nacional. Des d'Osona no sabia veure la importància de la transformació històrica de Barcelona, de l'obertura al mar i al món. Pensava en himnes, en banderes, en comitès olímpics catalans.
El 1986, l'any de la nominació, veia gent que saltava eufòrica pels carrers, i no acabava d'entendre què celebraven. El 1989, quan es va inaugurar l'Estadi Olímpic enmig de la pluja i dels xiulets al rei, vaig experimentar una petita alegria. No vaig ser l'únic. Devíem pensar que si aquells havien de ser uns Jocs espanyols com més malament anessin les coses, millor. Tampoc no hi va ajudar gens l'operació Garzón contra independentistes catalans.
Un dia abans de la inauguració, un amic periodista i jo vam marxar a Cuba. Preferíem no ser a Catalunya mentre es fessin els Jocs. Tots els cubans ens felicitaven per la cerimònia inaugural, però era com si aquells elogis no anessin amb nosaltres ni amb el nostre exili olímpic. Ha sigut amb els anys que he vist que l'eficàcia, l'alegria i la modernitat amb què vostès van organitzar aquells Jocs Olímpics van ser la millor publicitat que mai es podrà fer de Barcelona i de Catalunya. A vegades m'agradaria haver actuat des de la felicitat i no des d'aquest ressentiment tan nostre.
No sé si ha estat mai a La Bodeguita del Medio, un dels locals més típics de l'Havana. L'estiu del 92 hi vaig conèixer Pilar Rahola. Vam estar conversant una bona estona. No recordo que parléssim dels Jocs Olímpics que aquells mateixos dies estaven canviant la nostra història.
