Grècia, un país de tragèdia

La història -segons Karl Marx- sempre es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. Aquesta asseveració sembla pensada per a la situació grega actual i per al país que, justament, va veure néixer, fa més de vint-i-cinc segles, els gèneres literaris de la tragèdia i la comèdia. La tragèdia, en aquest escenari preelectoral, tindria com a actors principals el Pasok i Nova Democràcia, els dos partits que s’han succeït en el govern des de la caiguda de la Dictadura dels Coronels, l’any 1974. Ambdós han fomentat fins a tal punt el clientelisme polític i els escàndols econòmics que han dut Grècia al caire de l’abisme. I la farsa la protagonitzarien els salvapàtries d’Alba Daurada, un partit xenòfob que culpabilitza els immigrants -víctimes, ells també, de la crisi- de ser els únics responsables d’una situació que, en veritat, té només dos culpables: els polítics tradicionals, que, fent ús de l’expressió de moda, constitueixen una autèntica casta d’intocables, articulada en vertaderes nissagues de poder (els Karamanlís, els Mitsotakis, els Papandreu...), i una hipòcrita Europa que, com una mare massa condescendent, amb una mà renyava el fill díscol però amb l’altra prodigava els crèdits sense aturar-se a valorar l’estat de salut del malalt i la seva capacitat de reacció.

Tornant, però, al símil inicial, en moltes tragèdies d’Eurípides, quan la caiguda de l’heroi sembla inevitable, apareix, dalt d’una grua, un déu (el deus ex machina ) que el salva en el darrer moment i restableix l’ordre inicial. Per a molts grecs que han perdut la feina o han vist minvar el seu sou fins a nivells insostenibles (de vegades més del 50%) aquest deus ex machina té un nom: Syriza, el partit d’esquerres titllat pels seus rivals d’electoralista i antisistema que proposa un equilibri, a primer cop d’ull, gairebé impossible: seguir formant part de l’eurozona però renegociar de cap i de nou les condicions d’un deute públic que tothom sap (partits tradicionals inclosos) que no és assumible de cap manera per un país petit i pobre com Grècia -un deute que ha comportat una insuportable càrrega impositiva que ha llastat l’economia del país i gairebé ha esborrat del mapa la classe mitjana.

Des de la soledat mediàtica més clamorosa -perquè, a Grècia, els mitjans de comunicació, controlats pels partits tradicionals, han endegat una àmplia campanya de silenci (empeltat sovint de desprestigi) en relació a aquesta formació política-, el catedràtic d’economia a la Universitat d’Atenes i portaveu econòmic de Syriza al Parlament grec, Euclides Tsakalotos, ens comentava que no és l’esquerra grega qui posa en perill l’eurozona, sinó la política d’austeritat d’Angela Merkel i de les elits econòmiques.

Grècia, afegeix Tsakalotos, no pot fer front al deute, ja que l’enorme endeutament del país ha provocat una vertiginosa pujada d’impostos i una baixada dràstica de la despesa pública i privada, dos fenòmens que han tingut com a conseqüència, contràriament al que es pretenia, que el deute pugés fins a uns límits insostenibles. Grècia, doncs, és un país en fallida tècnica, que no podrà sobreviure gaire temps si continua transferint els seus migrats recursos a les arques dels països rics.

I, per acabar, dóna un consell i un exemple de la viabilitat de les propostes de Syriza: el deute és un problema transnacional que exigeix un canvi de rumb radical, i ajudar econòmicament Grècia sense contrapartides donaria confiança als creditors i permetria construir, alhora, una Europa més justa, que, gràcies al seu desenvolupament, podria sortir d’una vegada per totes del cercle viciós de l’endeutament. La història, en aquest sentit, ens alliçona: ni els contribuents nord-americans van perdre res en condonar una part del deute alemany després de la II Guerra Mundial, ni els contribuents britànics i francesos van guanyar res en negar-se a fer-ho.

Tots els qui estimem Grècia i considerem els grecs com uns germans amb els quals hem compartit algunes pàgines ben glorioses de la nostra història desitgem el millor per a aquest país petit, hereu d’una cultura que segueix enlluernant el món. I esperem també que els grecs, sota el lideratge de Syriza o de la formació política que sigui, quan deixin enrere la crisi, recuperin el camí del seny i de la mesura (conceptes, aquests també, d’arrel clàssica) i tornin a ser el poble modest i estalviador que treballava de sol a sol però que no escatimava esforços ni diners en cultura i educació (els llibres de text encara són gratuïts a totes les escoles gregues, i en setze anys, de 1963 a 1979, Grècia va donar dos premis Nobel de literatura). Aquest retorn als orígens haurà de comportar forçosament el retorn als valors tradicionals i a la consciència de ser hereus d’un passat gloriós, conceptes als quals els grecs van renunciar en els anys de la falsa riquesa, portats per un esnobisme que no s’havia vist mai abans en aquell país. Alguns intel·lectuals, com el novel·lista Petros Màrkaris, parlen d’Alzheimer cultural, una conseqüència de la crisi potser més greu que la mateixa crisi, perquè ara per ara, com sabem, l’Alzheimer no té cura.

Més continguts de