Predicar el que no es practica

El sentit de pertinença de la ciutadania amb la seva administració passa per petites coses

Es curiós observar què explica 'The Economist' parlant de qüestions espanyoles. El corresponsal a Madrid del setmanari de referència sembla pugnar per aconseguir l’elevat premi monetari que el ministeri d’Exteriors ofereix per parlar bé d'Espanya. I no ho té fàcil per continuar callant temes vergonyosos relatius a corrupció i a les clavegueres de l’Estat, o per mantenir biaixos tan evidents contra el secessionisme català –ben al contrari del que s’esperaria d’un bon liberal–. Doncs bé, 'The Economist' recull en un dels seus últims números un article ('Why governments move civil servants out of national capitals') en què predica una cosa que es troba als antípodes del que practica: la conveniència de la descentralització de l’administració, i dels funcionaris públics en particular. Vet aquí una vella reivindicació de la qual molt pocs estats fan cas (els nòrdics en serien l’excepció). Es tracta d'ubicar millor els sensors de la realitat sobre el territori, d'aconseguir més qualitat de vida a un cost inferior, de trobar el reequilibri regional gràcies als elements tractors del consum públic sobre el treball privat, d'assolir polaritats més competitives, de fer una 'desesferificació' de la corrupció –que diríem en termes culinaris– per entendre les seves arrels... Són algunes de les virtuts valorades per l’article esmentat. El federalisme, efectivament, pot comportar molts d’aquests ingredients beneficiosos, i contraris a la inèrcia administrativa, a les rutines funcionarials i al fet de donar per descomptat que quan diem ‘estat’ volem dir la seva capital. Però quan sento parlar de federalisme a Espanya, tenint en compte la genètica política dels polítics actuals i la tradició del nostre funcionariat, el meu escepticisme creix. Un Madrid capital federal legitimaria el centralisme actual i potser fins i tot faria bo tant l'horrible (i criticada pel mitjà esmentat) Ciutat de Mèxic com la col·lapsada capital londinenca, que queden molt lluny de realitats com Washington / Nova York; Sacramento / San Francisco; Bonn / Berlín / Frankfurt; Sydney / Melbourne / Canberra, o Toronto / Ottawa.

El sentit de pertinença de la ciutadania amb la seva administració passa per aquestes petites coses, en relació a les quals la sensibilitat centralista espanyola és gairebé nul·la

A Espanya, els tics del centralisme són generalitzats i en tot cas molt superiors als que s’identifiquen sovint amb el nucli barceloní. Tots els ministeris, organismes autònoms i fins i tot el Museu Naval resten ubicats a la capital. Centres d’art i fundacions tenen les seves activitats centralitzades a Madrid, i òrgans reguladors despleguen només des d’allà la seva activitat ‘per al benefici conjunt dels espanyols’. Milers de funcionaris i empleats públics hi reben les seves rendes, que arrosseguen consum i inversió local per l’impacte macroeconòmic de l'ocupació funcionarial, la que està més ben protegida davant de qualsevol crisi. Entitats públiques i privades que assignen ajuts de formació vinculant la retribució al fet de treballar a l’entitat central (Instituto de Estudios Fiscales, Banc d’Espanya, ajuts de la Fundación Empresa Pública..., per esmentar-ne unes quantes). Organismes de l’Estat i reguladors que compensen els seus representants amb una retribució uniforme, de manera que forcen a la pernoctació no sufragada fora dels seus llocs d’origen. Tot un món contrari a la tan proclamada igualtat efectiva d'oportunitats: no té les mateixes un resident madrileny a l’hora de visitar el Prado que un illenc, treballar en aquelles entitats no és el mateix per a tots els ciutadans, ni ho és per a alumnes de postgrau estudiar al Centro de Estudios Monetarios y Financieros, posem per cas.

El sentit de pertinença de la ciutadania amb la seva administració passa per aquestes petites coses, en relació a les quals la sensibilitat centralista espanyola és gairebé nul·la. D’aquí la sospita que fa que el federalisme pel qual clamen els partits nacionalistes espanyols esdevingui avui poc creïble. Sigui benvingut, malgrat tot, el toc d’atenció que fa sobre el tema 'The Economist'. Però fer valer el que es diu comença per un mateix; una prescripció força kantiana que és la prova del cotó fluix de la seva veritat. Al corresponsal a Espanya de la revista esmentada li toca posar els sensors sobre el territori i volar fora de la capital, tal com diu l'encapçalament de l'article, si vol objectivar millor la realitat.

Més continguts de