Innovació disruptiva en la política catalana
Aningú se li escapa que la innovació és un factor clau de creixement econòmic tant de les empreses com de les nacions. De fet, la innovació no és un fenomen nou, sinó que és un procés inherent al desenvolupament humà. Som el que som gràcies a tots els processos d’innovació que s’han produït des de la prehistòria.
Dins de les innovacions, podem diferenciar-ne dos grans tipus. En la primera, la incremental o evolutiva, es van perfeccionant de manera gradual els productes o serveis per satisfer les necessitats dels ciutadans o es van millorant els processos productius. La segona tipologia d’innovació és la disruptiva o radical, que es produeix per la creació d’un nou producte o servei que respon a la implementació d’idees trencadores, cosa que satisfà noves necessitats i genera un canvi brusc i no previst.
Aquest segon tipus d’innovació, la disruptiva, pot comportar la instauració de nous paradigmes i l’obsolescència de productes o serveis prèviament existents. Es poden trobar exemples actuals d’innovació disruptiva en molts àmbits, ja sigui en les tecnologies de la informació i de la comunicació (Facebook, Skype, WhatsApp, etc.) o en d’altres tan diversos com la gastronomia, la logística, la cultura, el turisme, l’educació i la salut, per exemple.
La innovació disruptiva depèn fonamentalment de la cultura de les diferents organitzacions. En les organitzacions en què es prima la creativitat, en què s’incentiva tenir una actitud crítica i de qüestionament permanent del model actual, en què s’accepten idees i en què hi ha una elevada tolerància al risc, és més probable que es puguin produir fenòmens d’innovació disruptiva. No obstant això, la innovació disruptiva pot trobar importants dificultats a l’hora d’implementar-se, des de reticències socials dels que consideren que la nova situació els perjudica fins a resistències internes de la mateixa organització.
La idea de la innovació disruptiva es podria aplicar també a l’àmbit polític. Actualment a Catalunya estem immersos en un procés polític totalment disruptiu. El 27 de setembre es van convocar unes eleccions plebiscitàries, un fet totalment inèdit en la història de Catalunya. Es va crear la candidatura unitària Junts pel Sí, integrada per membres de Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Demòcrates de Catalunya i persones independents, com a instrument per assolir l’objectiu de crear un nou estat català. Aquest instrument va ser també totalment innovador i disruptiu, ja que oferia un projecte polític trencador que responia a les noves voluntats manifestades per una gran part de la ciutadania de Catalunya.
Els resultats electorals van provocar la necessitat de pactar amb la CUP, un partit que s’organitza i té una manera de funcionar totalment diferent de la resta de partits habituals. A la vegada, l’entrada al Parlament de Catalunya Sí que es Pot i l’augment de vots de Ciutadans han dibuixat un arc parlamentari altament complex.
De fet, tot aquest entramat polític sorgit de les eleccions del 27-S el podem considerar com els inputs necessaris de la innovació disruptiva, és a dir, els ingredients necessaris. Però cal tenir en compte que els inputs no porten automàticament a la creació de nous productes. Perquè es creïn nous productes disruptius cal que hi hagi dos grans elements. D’una banda, un model de negoci basat en la innovació, que impliqui fer les coses de manera diferent de com s’estaven fent fins ara, i, d’altra banda, una societat que accepti i aprofiti la innovació disruptiva.
Malauradament, el mapa polític català disposa dels ingredients per fer una innovació política disruptiva, però durant aquests tres mesos de negociació entre Junts pel Sí i la CUP s’han posat de manifest les mancances d’un model de negoci basat en la innovació disruptiva que impliqui fer les coses de manera diferent. D’altra banda, els resultats electorals mostren també que cal eixamplar la base social que accepti i aprofiti la innovació disruptiva que suposa la creació d’un nou país.
Després d’uns mesos en què la ciutadania ha estat desencisada i desconcertada, és una sort que s’hagi aprofitat el favorable clima social per poder avançar de manera més unitària en el procés d’innovació disruptiva que estem vivint.
