Jaume Ollé: persones extraordinàries

En un país com aquest on els famosos són gent sense cap mèrit que viuen de sortir a la tele per contar xafarderies i els dediquen portades i reportatges en revistes, m’he alegrat de poder conèixer una persona extraordinària.

Es diu Jaume Ollé, i després d’estudiar medicina a Barcelona es va especialitzar en medicina interna i malalties infeccioses als Estats Units, on a més va fer un màster.

Ho tenia tot per guanyar-se bé la vida i tenir allò que en diuen “un bon passar”, però un viatge a Haití el va posar en contacte amb la més crua realitat de la misèria i va decidir no passar de res.

Durant quatre anys va ser el cap del Servei d’Epidemiologia de Catalunya, però va veure ben clar que els despatxos entumien i no estaven fets per a ell.

Per açò se’n va anar a fer feina a l’Hospital Albert Schweitzer (el Gabon), i després va ampliar el seu radi guaridor a Bolívia, la República Dominicana, Mali, Etiòpia, Uganda, Djibouti...

No té res de beateria ni fanatisme convertidor.

Ell és metge, cura cossos, i millora, alegra, vides.

Inquiet, xerrador, simpàtic, té un aire hippiós, una vital ironia i un bon sentit de l’humor.

En el fons dels seus ulls hi brilla una mirada de poeta que, a part d’extasiar-se davant la bellesa dels paisatges africans, ha hagut d’atendre tota mena de sorprenents (allà habituals) patologies (cit textualment d’ell): “Una arrel coberta de terra que els familiars asseguraven haver tret de la vagina de la seva vella àvia, una fletxa en el pulmó d’un obrer d’una carretera en construcció que travessava la propietat dels indis yukis, una dona amb les cames devorades per les hienes quan es trobava en estat de xoc després del part...”, etc., etc.

Podrien semblar episodis d’una novel·la de Joseph Conrad o Chinua Achebe.

De fet, ell també ha publicat un llibre, titulat Crónicas de un médico en el mundo, que ja va per la segona edició.

Mentrestant, mogut pel seu esperit actiu i de servei, va i ve de l’Àfrica per atendre els tuberculosos d’un centre barcelonès que hi ha a l’avinguda del Tibidabo i de tant en tant va a Ginebra perquè, consultor de l’OMS, és un dels 50 metges internacionals que gestionen un fons global per al tractament de la sida, la tuberculosi i la malària.

Generós, idealista, somiador pràctic que toca de peus a terra, en Jaume és conscient que les crítiques al món de les ONG de vegades són justificades, però també té clar que les nostres benestants i desenvolupades societats tenen el deure moral d’ajudar els països pobres, durant molts anys colonitzats i espoliats de les seves riqueses naturals.

A través d’ACTMON (Associació Catalana per al Control de la Tuberculosi al Tercer Món) intenta recollir ajuts econòmics per pagar el tractament dels 17 milions d’infectats de sida o els milions de nens que si no haguessin estat vacunats faria estona que serien morts, però amb tot açò de la crisi, reconeix i diu, es fa més difícil aconseguir que els rics donin part d’allò que els sobra i deixin de viure aferrats, garrepament, als seus euros.

Com que a l’Àfrica el llinatge Ollé resulta mal de pronunciar, els seus pacients l’anomenen doctor Olé, un sobrenom que ell du amb torera alegria i que li escau com un monument.

Jaume Ollé té vocació de nòmada, de viatger explorador, i va cremant la seva vida guarint cossos desnodrits, malalts d’abandó i misèria, d’explotació, d’injustícia, de violència i oblit.

El que sorprèn és que després de veure “el cor de les tenebres”, que diria Conrad, no hagi perdut el somriure i mantengui més que mai enceses les seves contagioses ganes d’ajudar i servir.

El meu amic i savi articulista Joaquim Coello em parlava l’altre dia del perill de la indiferència en el món actual i em recordava les paraules d’Elie Wiesel: “Resulta molt més fàcil apartar la mirada de les víctimes. [...] Al capdavall, és estrany i pesat implicar-se en el dolor i la desesperació dels altres. Per a una persona indiferent, els seus veïns no tenen importància, les seves vides no tenen sentit. El seu dolor ocult o fins i tot visible no li interessa. La indiferència redueix l’altre a una abstracció. [...] D’alguna manera, ser indiferent a aquest patiment és el que deshumanitza l’ésser humà. [...] La indiferència és la personificació del mal”.

Per sort (ja no sé si dir gràcies a Déu!) hi ha persones com Jaume Ollé que no són indiferents a les tragèdies diàries de milions de persones i, en lloc de lamentar-se o resignar-se escèpticament, continuen treballant sense esperar res a canvi per millorar i humanitzar el nostre món.

Esper i desig que un dia aquests programes televisius de famosos que tenen màxima audiència desapareguin del mapa o canviïn els seus paràmetres i dediquin monogràfics a la feina solidària que fan persones com ell.

Ell i na Tere, la seva inseparable dona, que és mestra.

Ara, a més de continuar col·laborant amb l’Hospital Albert Schweitzer, duen la Hillside Secondary School de Lugolole, Uganda, on (primum vivere, deinde philosophari ) a més d’educació, donen menjar a 850 al·lots i al·lotes que, després del te que prenien al matí i de caminar un munt de quilòmetres per arribar a l’escola, no menjaven fins al vespre i s’hi adormien.

Si els sants ho són per fer miracles, en Jaume i na Tere ho són.

Testimonis d’esperança, representen la grandesa i la bondat del gènere humà.

Gent que no s’esfondra i fa de la seva feina una proesa i del seu somriure un exemple.

Sembradors, en terra inhòspita, de pau, bondat i futur.

De compartir el que es té.

Persones extraordinàries.

Més continguts de