El perquè d’un dejuni

El pres polític en vaga de fam vol arribar a un lloc. El dejunador l’acompanya un tros

Segons la llegenda –l’anècdota aparentment és apòcrifa–, quan les autoritats locals van tancar a la presó David Thoreau per haver-se negat a pagar uns impostos que ell considerava injustos perquè contribuïen a finançar la guerra, de seguida el va anar a visitar el seu amic Ralph Waldo Emerson. En veure’l allà dins, Emerson li va preguntar: “Què hi fas aquí dins?” I l’autor de 'Walden' i un dels primers teoritzadors sobre la desobediència civil li va contestar: “I tu, què hi fas aquí fora?”

Dijous passat, un grup de gent de la Universitat de Girona vam decidir tancar-nos –amb permís del rectorat– a la capella del Roser adjunta a l’aula magna i començar un dejuni col·lectiu en solidaritat amb la vaga de fam dels presos polítics. D’aquesta manera ens afegíem a la campanya 'Prou ostatges!' engegada per l’ANC. Avui, al cap d’una setmana, l’acabem. “Si dura tan poc, de què serveix prendre part en un dejuni?”, es preguntarà més d’un amb escepticisme. Quin sentit té participar en un dejuni?

Naturalment, hi haurà maneres diferents d’enfocar la qüestió. Però un dejuni col·lectiu sol ser entès com una acció de protesta que resulta de les conviccions més fermes de les persones que hi prenen part. Abans que res, constitueix una acció de consciència. Allò que impulsa les persones a fer-ne és una convicció, una fe. En una reunió a Sud-àfrica l’any 1906, quan la minoria índia lluitava contra les lleis racistes que l’oprimien, Gandhi va demanar als presents de pronunciar un jurament solemne. I a continuació va afegir: “Aquest jurament no ha de ser fet amb la idea de produir un efecte sobre les altres persones [...]. Cadascú ha de mirar tan sols dintre del seu cor, i si la seva veu interior li assegura que té prou força per realitzar-lo, només llavors ha de comprometre’s”. Tenir present això ajuda a entendre la resposta que dona el dejunador a l’escèptic: “No sé ben bé quins efectes produirà la meva acció en les altres persones, però el cor em diu que m’hi haig de posar, que ho faci”. Dit altrament: la persona que participa en una acció de consciència no sap què dir a aquell que no s’adona que, en realitat, es tracta d’una acció de consciència.

Ara bé, en els dejunis col·lectius que s’estan organitzant arreu de Catalunya, l’acció de consciència és 'també' una protesta social. Una cosa no impedeix l’altra. Malgrat ser de consciència, persegueix uns objectius polítics, canviar un estat de coses que l’activista considera injust. “Tant de bo tingui repercussió en la societat”, es diu a si mateix. Justament perquè tindria sentit perfectament encara que no tingués cap efecte sobre ningú, l’activista espera que la seva acció desperti la consciència de la gent.

Només es reclama que el TC no ometi arterosament les seves funcions. Per tant, als dejunis també s’hi poden adherir persones que no simpatitzin amb l’independentisme

Però, quins objectius persegueixen els dejunis col·lectius? ¿Aconsegueixen tenir els efectes desitjats sobre les persones adequades? En el cas dels dejunis col·lectius catalans, d’entrada, l’objectiu social final dels dejunadors és el mateix que el dels presos polítics en vaga de fam. Els dejunadors s’uneixen als presos polítics en la seva reivindicació i denuncien amb ells que el Tribunal Constitucional espanyol està bloquejant la tramitació dels seus recursos d’empara davant del Tribunal Europeu de Drets Humans. Ara mateix, els dejunis col·lectius –almenys el de Girona– s’estan fent exclusivament per donar suport a aquesta causa. No es demana ni la independència, ni la sobirania, ni el dret a decidir, ni cap altre objectiu polític. Només es reclama que el Tribunal Constitucional faci bé la seva feina i no ometi arterosament les seves funcions. Potser més endavant caldrà emprendre noves accions similars per altres motius, però ara no n’hi ha cap altre. Per tant, també s’hi poden adherir persones que no simpatitzin amb l’independentisme, ni tan sols amb el dret a decidir.

S’està assolint, l’objectiu final? Si tenim en compte el cas que en fa la judicatura espanyola, sembla que no. No pas encara, si més no. Certament, serà molt difícil que la judicatura faci res que aparentment suposi accedir a les peticions dels vaguistes. De fet, la major part dels actors en l’unionisme han interpretat la vaga de fam com un xantatge. Ara bé, és obvi que qui no lluita no guanya. I la vaga de fam és una de les formes de lluita més radicals i més arriscades. Ara bé, una vaga de fam només pot ser victoriosa si es fa en condicions i compta amb el suport d’una part important de la societat civil. Només tindrà èxit si la gent es mobilitza i fa pressió. D’aquí el sentit dels dejunis col·lectius. Els presos en vaga de fam, ells sols, són els qui s’enfronten a la situació d’injustícia que pateixen. Són la punta de llança d’aquesta lluita. El que fan els dejunadors és donar-los suport, donar-los empenta, ajudar-los. Com? Doncs de dues maneres. Primera, mobilitzant tant com sigui possible la societat civil, fent que ressoni tan lluny com sigui possible el sentit de la seva lluita. I, segona, acompanyant-los. Deixar de menjar no és fàcil, suposa un sacrifici. Emprendre una vaga de fam és, a més, molt arriscat. La temptació d’abandonar deu ser molt forta, en alguns moments. Per això, per aguantar la vaga, és bàsic que els vaguistes se sentin acompanyats. Si noten l’escalf de la gent es faran més forts i tiraran endavant. Això és el que pensa el dejunador: pensa que la millor manera de transmetre la seva solidaritat és passar per una experiència similar a la del vaguista. El pres polític en vaga de fam vol arribar a un lloc, però el camí és difícil i arriscat. El dejunador l’acompanya un tros i espera que aquesta companyia li faci més suportable el camí. Juntament amb el fet de consciència que és el dejuni i la força moral que això comporta, la companyia solidària és l’altre gran propòsit d’emprendre una acció així. Quina resposta cal donar, doncs, a l’escèptic? Com en el cas de l’anècdota de Thoreau, la resposta és una altra pregunta: “Si mai estiguessis en vaga de fam, ¿t’ajudaria que hi hagués gent passant gana en solidaritat amb la teva causa?”

Més continguts de