Tothom a les urnes!

L’Estat s’ha carregat la divisió de poders i fa volar pels aires el seu propi estat de dret

“Tingueu coratge!”

Leone Ginzburg

En nom d’una pretesa “tolerància i convivència”, el rei d’Espanya ha vingut a Catalunya per avalar l’estratègia de la repressió, per celebrar la violència institucional de l’Estat. L’escola de la lluita no-violenta ens recorda, precisament, que tant la força com l’engany són les armes d’aquells governants que han perdut l’autoritat i són incapaços d’exercir el poder respectant els drets humans de la ciutadania.

Com diuen els acampats a la plaça Universitat, això va molt més enllà de la independència. L’Estat s’ha carregat la divisió de poders i fa volar pels aires el seu propi estat de dret. Per exemple, amb un govern en funcions que es vanta de tenir la Fiscalia a les seves ordres o impulsa una llei Corcuera 2.0 per tancar webs sense ordre judicial –en lloc de complir la promesa de derogar la llei mordassa–. Vivim un grau de virulència policial i judicial inèdit des de la mort del dictador. Però cada dia milers de ciutadans evidencien que la por de l’Estat és proporcional a la determinació democràtica d’una majoria social d’homes i dones que l’estan perdent tota.

Més presos i preses polítiques, exiliats i exiliades, malgrat la injustícia i el sofriment que això representa, reflecteixen també que el procés d’emancipació nacional és més viu que mai. I en aquest escenari és molt important mantenir, a parts iguals, la determinació i la serenor. 

El 29 d’octubre quinze activistes d’arreu de l’Estat signaven l’article “Nosaltres també ho tornarem a fer”, on denunciaven la inutilitat de la via juridicopenal en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, i emplaçaven tota la ciutadania a preservar les conquestes socials sense renunciar a l’exercici de la desobediència civil. Ells mateixos, el març passat, es van autoinculpar amb 15 companys més de lluites compartides als jutjats de Madrid, amb l’imprescindible Pepe Beunza al capdavant. 

Davant la involució democràtica que patim tots els ciutadans de l’Estat, omplir a vessar les urnes és també un missatge internacional inapel·lable

Tot llarg viatge comença sempre per un petit pas, així que el nostre agraïment sincer als qui van ser pioners i, mesos després, han permès multiplicar la iniciativa amb milers d’autoinculpacions ciutadanes als jutjats de Catalunya. Aquí, milers de catalans han perdut la por. Juntament amb les manifestacions contra la sentència a Madrid, Sevilla o Sant Sebastià, la mobilització de la societat civil arreu de l’Estat té una gran càrrega política. 

La lliçó de la lluita antifranquista, per la insubmissió o la PAH també ens indiquen el camí. Persistir fins a aconseguir que s'escoltin les demandes dels ciutadans i forçar la negociació. Perquè mantenir la confrontació democràtica és l’única manera que tenim, des de la societat civil, d’evidenciar la manca de voluntat d’entesa de l’Estat. Això demana esforç i voluntat de sacrifici, de navegar entre les nostres pròpies contradiccions. La història ens ensenya que “primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment guanyes”.

El Parlament, el Govern i els ajuntaments, començant pel de la capital del país, han de saber convertir en proposta i acció política el clam del carrer. No podem oblidar mai la lliçó del 2010, quan la resposta ciutadana a la sentència de l’Estatut va passar per sobre de la política de partits. Avui, la reacció a aquesta retallada inadmissible de drets i a la repressió no pot ser cap altra que tornar a exercir tots els drets greument condemnats. Els polítics, escoltant la veu de la ciutadania, han de saber vehicular una proposta unitària i el màxim de transversal possible. 

Dit això, de la mateixa manera que omplim constantment els carrers de cultura, vida i dignitat, aquest diumenge tenim l’obligació moral d’omplir les urnes. Cal anar a votar amb la certesa que els drets humans s’enforteixen exercint-los, que cal combatre els murs del feixisme que s’alcen arreu del món –no només metafòricament– des de tots els fronts, també l’electoral. Davant la involució democràtica que patim tots els ciutadans de l’Estat, omplir a vessar les urnes és també un missatge internacional inapel·lable.

Tornem-ho a fer i fem-ho pensant en les desenes de joves que passaran aquesta nit a les presons o a l’exili, en tots els seus familiars i amics; d’una manera propositiva i com a mostra del nostre compromís insubornable amb les generacions que vindran.

Fem-ho, determinats i deslliurats de tot retret i estridència. Perquè com diu Emily Dickinson: “El fet que sigui irrepetible és el que fa tan dolça la vida”. Catalans, catalanes, els únics adversaris que hem de vèncer són la por i el totalitarisme, així que diumenge tothom a les urnes. I dilluns tothom a les places i els carrers: que la cultura i la lluita no-violenta siguin sempre la nostra bandera. Amnistia i dret a decidir-ho absolutament tot. Avui, més que mai, no passaran!

Presó de Lledoners, 8 de novembre del 2019

Més continguts de