9-N o llibertat

Afeblint el 9-N es va admetre explícitament que no hi teníem dret. Per aquest motiu, molts dels que hi vam participar 9-N ens neguem a santificar-lo

Espanya no és una dictadura. En els darrers anys, s’han emfasitzat en el debat polític català les carències de la democràcia espanyola per tal de legitimar el discurs independentista. Avui s’empren per dir que un referèndum no es pot fer.

De carències n’hi ha i no són menors. Els judicis als responsables del 9-N o la suspensió del dret a deliberació que assetja el Parlament són la conseqüència natural d’una democràcia que arrossega un forat negre buit de legitimitat.

No és cap novetat. Des de la Transició, el règim del 78 s’ha caracteritzat per ocultar l’arbitrarietat rere la parafernàlia institucional. Però Espanya no és una dictadura. Al costat de totes les carències, hi ha hagut un desenvolupament innegable de la democràcia, tant espiritualment com políticament, tant pel que fa a l’estructura econòmica de la població com a la legitimitat i el funcionament de les institucions.

Existeix la moda de fer córrer que el referèndum no es pot fer perquè Espanya no és una democràcia real i la repressió ho farà impossible

És important insistir-hi perquè l’argument que inicialment s’exagerava per legitimar la secessió avui s’exagera per legitimar la impossibilitat d’un referèndum. Existeix la moda de fer córrer que el referèndum no es pot fer perquè Espanya no és una democràcia real i la repressió ho farà impossible. El màxim que es pot fer, se’ns diu, és un altre 9-N, i el 9-N ja el vam fer.

El 9-N va ser ineficaç justament perquè s’alimentava d’aquesta por, i va permetre a gairebé tothom mercadejar amb la dignitat a un preu molt baix. Però el 9-N va demostrar que l’única resposta que l’Estat pot oferir és prohibir als seus responsables de tornar a exercir un càrrec en una institució avalada per Espanya. El 9-N va ensenyar-nos que, si acomodes el referèndum a les carències de la democràcia espanyola, no surts mai de l’esfera d’influència d’aquestes carències. Els judicis són la conseqüència de fer del 9-N un exercici cívic no vinculant: afeblint-lo, es va admetre explícitament que no hi teníem dret. Per aquest motiu, molts dels que vam participar del 9-N ens neguem a participar de la seva santificació.

Si alguna cosa en vam aprendre és que un referèndum es pot fer, es pot guanyar i es pot aplicar perquè Espanya ja no és una dictadura i perquè l’autodeterminació és el buit de la democràcia espanyola que podem omplir. Que les dificultats de celebrar un referèndum són assequibles a les nostres institucions. Caldrà passar per sobre d’inhabilitacions i amenaces a funcionaris, i, com hem vist darrerament, la lleialtat de les forces d’ordre està en disputa. Però aquestes no són les dificultats que hom troba quan combat una dictadura. Són les dificultats que la democràcia pot esberlar, i són la demostració que tenim -del Parlament a la policia- les eines per superar-les sense fer res més que fer complir els principis inherents al sistema de drets d’Occident.

Guanyarà qui sigui capaç de proveir i afirmar un espai de garanties i legitimitats més profund, més sincer, més autèntic

De fet, l’apel·lació constant a la llei per part del govern i els partits que remenen el poder a Madrid en connivència amb les forces de control social de Barcelona és la prova que aquesta és una batalla que guanyarà qui vagi més lluny en la defensa dels valors de fons que constitueixen les democràcies, perquè la llei és l’única repressió que les democràcies poden exercir sense desintegrar-se. No hi ha alternativa. Per això guanyarà qui entengui que les carències de la democràcia espanyola són això, carències, febleses, la cama de fusta que la torna lenta i ineficaç. Guanyarà qui sigui capaç de proveir i afirmar un espai de garanties i legitimitats més profund, més sincer, més autèntic. Guanyarà qui entengui que exciten la por a la repressió perquè no poden exercir-la com en una dictadura. Qui s’entengui més lliure.

Els responsables del 9-N i els seus hereus, tant els institucionals com els civils, i tots els que hi vam participar hem de triar entre fer-nos forts en les carències o fer-nos forts en les virtuts d’aquell procés participatiu no vinculant. Fer-se forts en les carències és convertir els límits del 9-N en els límits de l’imaginari polític, i fer de les inhabilitacions i la dialèctica llei-urna una palanca per ser competitiu en la batalla electoral i per mantenir l’hegemonia cultural. Per això es tempta Junqueras amb les enquestes que el fan president i alhora se l’amenaça amb futures inhabilitacions. Sucumbir-hi implica fer del 9-N el pitjor error de la política catalana.

Fer-se fort en les virtuts és entendre el 9-N com un punt de partida, un camp base, un assaig general, un clic psicològic: la prova del cotó fluix que el referèndum és tan necessari com possible.

La temptació de conformar-se amb els límits només es pot superar si la pressió social, civil i política és prou forta i clara per fer veure als líders que reduir la democràcia catalana als límits del 9-N -o del 27-S-és, de fet, autoinhabilitar-se.

Més continguts de