Les subrogacions de Rajoy

Una de les conseqüències de la inacció de Rajoy és l’eclipsi d’Espanya a Europa

1 . DESÍDIA. Una democràcia que funciona és aquella en què la distribució de papers entre les institucions és clara i tothom coneix el marc i els límits de les responsabilitats que li corresponen. Totes les democràcies pateixen d’una certa filosofia espontània de la política que dona per sobreentesa la preponderància del poder executiu sobre els altres. No en va és qui té el comandament directe sobre les forces armades i les de seguretat. La divisió de poders sempre té uns contorns imprecisos que permeten a l’executiu fer-ne de les seves, però si alguna cosa desequilibra realment el funcionament del sistema és l’elisió de responsabilitats. El que en podríem dir la subrogació de competències d’un poder a un altre. Evidentment, no es fa per decret. Es fa per desídia o renúncia. I és el que, amb la qüestió catalana, ha fet sistemàticament el president Rajoy.

Un problema polític exigia una resposta política. Les respostes de Rajoy han estat recursos al Constitucional o instruccions a la fiscalia perquè mobilitzés el poder judicial. L’aplicació de l’article 155 ha estat la primera i pràcticament única decisió realment política del president. En realitat, va ser una constatació del seu propi fracàs. Mai hauria d’haver arribat aquí, però en cinc anys havia estat incapaç d’encaminar les coses per la via política. Va equivocar el diagnòstic de la situació, convençut que l’independentisme es desinflaria sol; va viure de càlcul d’interès partidista, compartit amb els sobiranistes que creien que el conflicte els beneficiava mútuament; mai va lliurar batalles polítiques, perquè no tenia ni projecte ni partit a Catalunya, com s’ha confirmat el 21-D; no s’ha arremangat per buscar vies de negociació i entesa. Des de la displicència és molt difícil seduir ningú.

Diuen que Rajoy és conscient que el balanç de la seva presidència dependrà de la qüestió catalana. Tinc la impressió que ja l’ha perdut

Rajoy va arribar a president el 2011, després de dos intents, per l’esfondrament del PSOE en l’infaust darrer mandat de Zapatero. Porta sis anys governant i les eleccions catalanes l’han deixat nu davant de Ciutadans. Premi a l’estratègia de la desídia i del “No hi ha alternativa” que alguns tant han elogiat: el mite del Rajoy incombustible es desfà.

2 . ECLIPSI. El resultat de tot això l’estem veient ara. A Espanya són els jutges, en qui Rajoy ha subrogat part de les seves responsabilitats, els que estan marcant la pauta política. El jutge Llarena es nega a atendre la petició de la fiscalia -és a dir, del govern- de reactivar l’euroordre amb un argumentari més polític que jurídic, carregat de subjectivitats: un autèntic procés sobre les intencions de Carles Puigdemont. Evitar una presumpta acció política sembla passar per sobre de les exigències de la justícia. Com si l’obligació de Llarena fos impedir que sigui investit. El jutge suplantant el poder executiu. Estranya confusió de papers. De la mateixa manera que la subrogació de Rajoy ha donat via oberta al Tribunal Suprem perquè modifiqui -amb la interlocutòria sobre la presó de Junqueras- les regles de funcionament del règim, sense que la política hi hagi dit una sola paraula. Delictes continuats, justícia d’anticipació de fets, una línia d’enduriment del règim que ens situa davant d’un escenari judicial que difícilment farà possible la via d’entesa i diàleg que semblaria desitjable per reparar ferides i humiliacions. I més en un moment en què s’albira la pugna PP-Ciutadans pel paper de gran mascle de la família espanyola.

L’altra conseqüència de la desídia és l’eclipsi d’Espanya a Europa. Una diplomàcia impotent s’ha donat per satisfeta amb el discurs de no intervenció de la Unió Europea. Però les eleccions han renovat la sensació de descontrol de la situació, que Rajoy creia haver superat amb l’article 155, i la percepció d’incapacitat política per gestionar una situació incòmoda per a tothom. El govern espanyol fa el paper de la trista figura, mentre Puigdemont passeja el seu espectacle per Europa.

Diuen que Rajoy és conscient que el balanç de la seva presidència dependrà de la qüestió catalana. Tinc la impressió que ja l’ha perdut. La dreta mira a Ciutadans, alhora que torna a emergir el que el xoc de nacionalismes havia deixat en segon pla: la corrupció del PP. En no dimitir quan va esclatar el cas Bárcenas, Rajoy va deixar escrita per sempre la seva idea de la responsabilitat política. Amb el seu pas pel govern i les seves subrogacions el règim ha avançat perillosament cap a l’autoritarisme postdemocràtic.

Més continguts de