L'herència de l'avi

Llegeixo a la premsa que Mario Pascual Vives consideraria "un honor" defensar la infanta, però que "resulta més que probable que la infanta disposi d'un assessorament legal específic més enllà de l'utilitzat per Urdangarin".

Com que la monarquia és un mecanisme que basa la seva existència en la fantasia i la ficció, em permetran, un cop més, que, com a persona que s'hi dedica, a això de la ficció, esbossi unes línies argumentals de cara als propers mesos. Després de dies i dies de culebró, finalment, i com estava previst, s'ha encausat la infanta. No se la va encausar de seguida perquè, aleshores, el populatxo n'hauria volgut més i hauria demanat la presó. És per això, també, que els guionistes es guarden l'abdicació del rei. Així fan gruar els espectadors. Així, quan es produeixi, acceptarem de bon grat i com un triomf la substitució de Joan Carles per Felip, en lloc de demanar, posem per cas, la república.

Hi ha guionistes -ja ho sé- que diuen que el rei no pot abdicar, però sempre hi ha solucions argumentals imaginatives. Tampoc no estava previst que el papa Benet XVI abandonés el càrrec i ho va fer. Per tant, tots aquells que s'estranyaven de la tria de Mario Pascual Vives com a advocat d'Urdangarin ara deuen estar aplaudint a la butaca pel capítol d'ahir. Mario Pascual Vives havia desconcertat el públic amb frases tan poc reconfortants sobre la causa del seu defensat com " pinta feo ". Però ara es veu per quina raó la Casa del Rei no ha mirat d'aconseguir un lletrat més sagaç. Ja els va bé que emboliqui la troca, que digui que "pinta feo ", que faci de banc de proves i que, fins i tot, no eviti la condemna del gendre corrupte. Perquè el que interessa és trobar-ne un de bo per a la nena. Perquè la nena ha de ser declarada innocent i no escatimarem res per aconseguir-ho. Per això tenim la fortuna de l'avi.