L’humor, el terrorisme i l’islam

El setmanari satíric francès Charlie Hebdo es burla amb mordacitat de persones de tots els orígens i religions. Un dels seus dibuixos mostrava diversos rotllos de paper de vàter marcats amb els noms “Bíblia”, “Torà” i “Alcorà”, i un text explicatiu al costat: “Al lavabo, totes les religions”.

Tot i així, quan uns homes amb la cara tapada van entrar aquest dimecres a les oficines de la revista a París armats amb AK-47 i van assassinar 12 persones, en un acte que ha esdevingut el pitjor atac terrorista a França en dècades, la majoria de la gent de seguida va suposar que els autors de la matança eren extremistes islàmics, i no pas fanàtics cristians o jueus.

Els cristians, jueus o ateus que se senten ultratjats mostren la seva frustració a Facebook o Twitter. I ara ja sabem que, una vegada més, els islamistes radicals han expressat el seu disgust a través de les bales.

Molts es pregunten: ¿hi ha algun element de l’islam que dugui inevitablement cap a la violència, el terrorisme o la subjugació de les dones?

Aquesta pregunta sorgeix perquè, massa sovint, sembla que els fanàtics musulmans opten per assassinar en nom de Déu; des dels atemptats als trens de Madrid l’any 2004, on van morir 191 persones, fins a l’assassinat dels ostatges en un cafè de Sydney, a Austràlia, fa poc menys d’un mes. L’any passat ja vaig escriure sobre el sentiment d’intolerància cada vegada més gran que es percep en el món islàmic després que un advocat pakistanès amic meu, Rashid Rehman, fos assassinat per haver defensat un professor universitari acusat falsament d’haver insultat el profeta Mahoma.

Part del terrorisme més sistemàtic que es produeix en el món islàmic és la persecució diària de cristians i altres religions minoritàries, des dels seguidors del bahaisme fins als iazidites, passant pels musulmans ahmadi.

I també hi ha la qüestió de l’opressió de les dones. Segons una llista elaborada pel Fòrum Econòmic Mundial, dels deu països amb menys igualtat de gènere, nou són de majoria musulmana.

Així, es podria dir que sí, que hi ha una part d’intolerància i radicalisme islàmics com a teló de fons en l’atac a Charlie Hebdo. La seu d’aquesta publicació ja va ser atacada amb un artefacte incendiari l’any 2011, després que la revista publiqués una portada amb Mahoma dient: “100 cops de fuet si no et mors de riure”. Anteriorment, ja havien publicat un dibuix de Mahoma plorant mentre es lamentava: “És molt dur que t’estimin els imbècils”.

Aquests actes de terror fan que molts ciutadans d’Occident percebin l’islam com una religió inherentment extremista, però pensar així seria massa superficial i reduccionista. Un nombre reduït de terroristes generen titulars, però no són representatius d’una religió molt diversa i complexa, amb més de 1.600 milions d’adeptes arreu del món. Després de l’atac de París, el meu compte de Twitter es va omplir de denúncies de musulmans que condemnaven l’atac (i que assenyalaven que els fanàtics musulmans perjudiquen la imatge de Mahoma molt més que qualsevol dibuixant ofensiu).

Evidentment, la immensa majoria de musulmans no tenen res a veure amb l’actitud dement d’aquests atacs; al contrari, ells mateixos són les víctimes més afectades, de llarg, pel terrorisme islàmic. L’atemptat contra Charlie Hebdo no va ser l’atac terrorista més mortífer d’aquest dimecres: al Iemen, un cotxe bomba aparcat a l’exterior d’una acadèmia de policia, segurament per Al-Qaida, va provocar la mort d’almenys 37 persones.

Una de les coses que he après del periodisme és a desconfiar dels discursos que expliquen el món a través d’arguments simplistes, perquè, aleshores, qualsevol informació nova simplement s’utilitza per reforçar aquests arguments. Durant els meus viatges per Mauritània i l’Aràbia Saudita, pel Pakistan o per Indonèsia, diversos musulmans radicals han compartit amb mi els seus discursos fanàtics, en els quals creuen profundament, que dibuixen els Estats Units com un país opressiu controlat per sionistes i totalment decidit a eliminar l’islam. Es tracta d’una caricatura absurda dels EUA, però nosaltres també hauríem de ser més prudents a l’hora de caricaturitzar una religió tan diversa com l’islam.

Intentem evitar, doncs, crear perfils religiosos. Un cristià no s’ha de disculpar pels actes perpetrats pels fanàtics cristians a l’antiga Iugoslàvia, que van acabar amb un genocidi contra els musulmans. I aquells que es mostren crítics amb l’islam no tenen la culpa que un radical antimusulmà assassinés 77 persones a Noruega l’any 2011.

També cal reconèixer que sovint les persones més valentes i pacifistes del Pròxim Orient, que han de fer front als extremistes musulmans, són també musulmanes devotes. Alguns llegeixen l’Alcorà i fan volar pels aires les escoles per a nenes, però n’hi ha encara més que llegeixen l’Alcorà i construeixen aquestes escoles. Els talibans representen una branca de l’islam; la recent premi Nobel de la pau, Malala Yousafzai, representa la contrària.

Hi ha una història alliçonadora, potser apòcrifa, que explica que, quan li van preguntar a Gandhi què pensava de la civilització occidental, ell va respondre: “Crec que seria una bona idea”.

La gran divisió no és entre religions, sinó més aviat entre terroristes i moderats, entre aquells que són tolerants i aquells que sempre fan distincions entre un mateix i els altres.

Després de la crisi dels ostatges, molts dels musulmans d’Austràlia temien que es produïssin atacs contra ells, com a venjança. Aleshores, tota una onada d’australians no musulmans es van alçar per defensar-los, oferint-se per acompanyar-los i protegir-los, fent servir l’etiqueta #IllRideWithYou [Aniré amb tu] a Twitter. Es van publicar més de 250.000 missatges fent servir aquesta etiqueta: un exemple de compassió i generositat després dels atacs.

Bravo! Aquest és l’esperit.

Cal seguir fent costat a Charlie Hebdo, perquè les mostres de suport a escala global han resultat inspiradores. Cal seguir denunciant el terrorisme, l’opressió i la misogínia al món islàmic (i a qualsevol altre lloc). Ara bé, també cal anar amb compte i no reaccionar davant la intolerància islàmica amb la nostra pròpia intolerància.

Més continguts de