Llarga vida a la petita papereria de sota de casa

A LES DEFUNCIONS de cada any que recopilen personatges coneguts i ens permeten exclamar com passa el temps, hi afegim la de botigues emblemàtiques, la d’establiments històrics, la de llibreries de tota la vida. Lamentem que desapareguin per preus de lloguer abusius només a l’abast de grans marques, perquè amb la seva mort desapareix molt més que uns aparadors. Es perd una personalitat, un caràcter propi, un tipus de consum, una riquesa, un estil que era el que havíem conegut. I es perd, en part, perquè sovint volem que hi siguin però no hi entrem.

Hi ha desaparicions igual de doloroses i molt menys mediàtiques. O morts anunciades. Sóc dels molts que de nen somiava ser l’amo d’una papereria, quan fos gran. Com la que tots hem tingut a prop de casa, mig quiosc mig llibreria mig botiga d’obsequis, allà on sempre venen el paper d’embolicar regals, entrant a mà dreta. Encara en tenim una, a sota el nostre pis: és el primer lloc on han baixat sols els meus fills, on els coneixen, on s’hi passen estones, on en algun moment els deixen fer de dependents. Un paradís ple de folis i llibretes i bolígrafs i retoladors.

No puc evitar fixar-me en cada una que veig, quan camino. Sempre se me n’hi van els ulls, al petit aparador que combina un bestseller amb una motxilla, un estoig i un llibre de regal de tapa dura sobre els carrers del barri. I últimament les veig molt buides. Com si s’anessin tancant per fascicles, un altre producte dels que havien venut a dojo. Hi ha poca gent a dins, poca activitat, a vegades penses que estan més obertes per la voluntat i persistència de la persona que hi ha darrere el taulell que pel suport que hi donem amb el nostre consum. Aquests dies que es ven tant i tant i que als grans centres les caixes tenen cues estressants, he passat per alguna papereria de barri on no hi havia ningú. I ja he sentit la nostàlgia de quan no hi seran.

Més continguts de