Lliçons sobre els prejudicis

El que sé de l’Amèrica blanca rural es redueix bàsicament a les tres vegades que, als 8 anys, vaig anar de visita a la granja d’un amic a Butler County (Pennsilvània), una hora al nord de Pittsburgh, la ciutat on em vaig criar. Recordo grans extensions de terres de cultiu i un sol molt fort, però també recordo que no hi havia negres, ni hispans, ni jueus; ni ningú mig iranià i mig jueu, com jo. El pare del meu amic es va divertir rient-se del meu nom durant tot el sopar, pronunciant-lo en un munt de varietats, totes incorrectes. Vaig fer tots els possibles per corregir-lo educadament cada vegada, fins que al final em vaig adonar que estava participant en un joc que no tenia ni la més mínima possibilitat de guanyar. Em vaig aixecar de taula, vaig sortir corrents i me’n vaig anar a plorar entre els camps.

No cal dir que és injust jutjar tot un comtat, amb una població de gairebé 200.000 habitants, pel comportament d’un home fa 40 anys, però espero que entendreu la meva incredulitat quan, una nit fosca de novembre, vaig veure a la televisió que l’equip de la campanya presidencial de Hillary Clinton volia convèncer els seus seguidors que, a l’últim moment, el petit comtat de Butler l’ajudaria a superar l’avantatge de Donald Trump a Pennsilvània i, per extensió, al Col·legi Electoral. Vaig pensar que era un bon moment per apagar la televisió i amagar el cap sota el coixí.

Un any després d’aquesta visita a la granja del meu amic, la meva mare em va apuntar a unes classes d’art que es feien dissabte al matí en un museu de Pittsburgh. Jo no tenia gens de facilitat per a l’art i normalment estava frustrat i avorrit; a més, el fet que fos un hivern llarg i fred no ajudava gens a llevar-se d’hora i agafar l’autobús que t’hi portava. A la classe hi havia uns 12 nens més, un dels quals havia nascut al Pròxim Orient, no com jo: parlava amb molt accent i tenia un nom que ja no recordo, però que era tan estrany com el meu. Sens dubte va veure en mi un esperit afí i, per tant, volia ser amic meu i seure al meu costat per dibuixar. Però a mi no m’interessava tenir tan a prop algú que ressaltava el que jo tenia d’estranger, una característica que jo, ja als 9 anys, feia tots els possibles per amagar.

O sigui que, en comptes de ser amable amb el noi, no li vaig fer cap cas. I quan, a mig curs, vaig tenir la sort de fer-me amic de dos companys de classe blancs, em vaig adonar que encara tenia més possibilitats de reivindicar-me com a autèntic nord-americà; un nord-americà a qui, només per la desgràcia de tenir un pare iranià (molt poc present a la meva vida), li havien encolomat una identitat secundària.

Tots tres ens rèiem maliciosament del nen oriental i l’un rere l’altre n’anàvem ridiculitzant el nom, l’accent i la roba que portava. Quan, al final, el nano no va aguantar més i va fugir de l’aula plorant, exactament com jo havia fet a la granja del meu amic a Butler County, la mestra em va cridar per fer-me veure la crueltat absurda del meu comportament.

Recordo que em va preguntar: “Com et sentiries si es riguessin del teu nom?” El que volia dir era que precisament jo hauria d’haver après a no humiliar ningú a causa del seu origen ètnic. Que la mestra m’incités a fer examen de consciència em va avergonyir, i la meva resposta, que encara recordo com si fos ara, va ser un emfàtic: “Doncs els donaria una pallissa”.

Sabia, en el mateix moment que ho deia, que era una mentida flagrant: era massa covard per defensar-me físicament, mai havia plantat cara a ningú en una situació com aquella i vivia sempre amb la por al cos que algú es fiqués amb mi. Però em va encantar deixar anar aquella bravata, de la mateixa manera que m’havia encantat turmentar el pobre nano immigrant. El meu anhel d’arrenglerar-me amb el poder, sobretot el poder blanc, havia desbordat tota mena de racionalitat. Em movia en un món més enllà de la lògica, on ja no tenien cabuda conceptes com el bé i el mal, la bona voluntat i la humanitat.

No cal dir que s’han de fer moltes matisacions pel que fa al paper que va tenir en tot això la ignorància pròpia d’un nen de 9 anys, i pel que fa a la meva ràpida capitulació davant del pensament de grup i la meva desesperació per esborrar d’alguna manera el que jo era de naixement. Però allà dret, amb la mestra agenollada davant meu amb una mirada de decepció a la cara, ni m’interessava ni era capaç de fer cas de res de tot això. M’impulsava una cosa molt més bàsica, embriagadora i inquietant, una cosa que no es podia argumentar amb la raó: m’havia agradat.

Més continguts de