09/12/2012

L'ofensiva contra Gaza

6 min

Un vell a Gaza duia una pancarta que deia: "Vosaltres em preneu l'aigua, em cremeu les oliveres, em destruïu la casa, em preneu la feina, em robeu la terra, m'empresoneu el pare, em mateu la mare, em bombardegeu el país, ens feu passar gana, ens humilieu, però la culpa és meva: us he respost amb un coet". Aquest missatge ens dóna el context adequat per entendre l'últim capítol del càstig brutal a Gaza.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els crims es remunten al 1948, quan milers de palestins van fugir de casa seva terroritzats o van ser expulsats a Gaza per les forces conqueridores israelianes, que van seguir fent fora palestins anys després de l'alto el foc oficial. El càstig va adquirir noves formes amb la conquesta de Gaza l'any 1967. Estudis acadèmics israelians recents mostren que Israel volia fer marxar els refugiats al Sinaí -i, si podia, també la resta de la població.

Les expulsions de Gaza es van fer sota les ordres directes de l'exèrcit israelià. Les expulsions de Cisjordània van tenir un caràcter molt més extrem i Israel va utilitzar procediments dubtosos per evitar el retorn dels que havien marxat, violant mandats del Consell de Seguretat de l'ONU. En les deliberacions posteriors a la guerra, Golda Meir va informar els seus companys del Partit Laborista que Israel havia de mantenir la franja de Gaza i "desempallegar-se dels àrabs que hi vivien". El ministre de Defensa Moshe Dayan i d'altres pensaven igual.

El primer ministre Levi Eshkolp va explicar que els que havien marxat no podrien tornar: "No podem deixar que creixi la població àrab a Israel". Els territoris recentment ocupats ja eren considerats part d'Israel. Es van canviar tots els mapes d'Israel d'acord amb aquesta concepció i la Línia Verda (les fronteres reconegudes internacionalment) va ser esborrada, tot i que es va endarrerir la publicació dels mapes per permetre que Abba Eban, l'ambaixador d'Israel a l'ONU, obtingués allò que ell va anomenar un "impàs favorable" a l'Assemblea General ocultant les intencions d'Israel. Pot ser que els objectius de l'expulsió segueixin vigents, i podrien ser un factor per la reticència d'Egipte a obrir la frontera al pas lliure de persones i béns, pas que impedeix el setge israelià amb el suport dels EUA.

L'actual augment de la violència israeliano-nord-americana es remunta al gener del 2006, quan els palestins van votar de manera "equivocada" en les primeres eleccions lliures del món àrab. Israel i els EUA van respondre de seguida amb el càstig sever dels díscols i amb la preparació d'un cop militar per derrocar el govern elegit: el procediment habitual. El càstig es va intensificar radicalment el 2007, quan el govern de Hamàs, elegit democràticament, va aturar la temptativa de cop i va establir el ple control sobre Gaza. Després de les eleccions del 2006 Hamàs va fer propostes de treva i Israel va respondre matant 660 palestins, la majoria civils (i una tercera part, menors). Segons els informes de l'ONU, entre l'abril del 2006 i el juliol del 2012 el foc israelià va matar 2.879 palestins; el foc provinent de Gaza va matar desenes d'israelians.

Hamàs va respectar la breu treva del 2008 fins que Israel la va trencar al novembre. Ignorant noves ofertes de treva, Israel va llançar al desembre la mortífera operació Plom Fos. Els EUA i Israel continuaven rebutjant les crides de Hamàs a una treva de llarga durada i a un acord polític per a una solució de dos estats, segons el consens internacional que els EUA han bloquejat des del 1976.

Aquests dies Washington ha fet tot el possible per bloquejar la iniciativa palestina de millorar el seu estatus a l'ONU, però no se n'ha sortit, i ha quedat, com sempre, en un virtual aïllament internacional. Els motius: Palestina podria recórrer al Tribunal Penal Internacional pels crims d'Israel, comesos amb el suport dels EUA.

Un element de la tortura permanent a Gaza és la "zona coixí" d'Israel dins de Gaza, que impedeix als palestins l'entrada a un territori que significa gairebé la meitat de la poca terra cultivable de Gaza. Des del gener del 2012 fins al llançament, el 14 de novembre, de l'última matança, l'operació Pilar Defensiu, un israelià va morir pel foc de Gaza, mentre que 78 palestins van morir pel foc israelià. Evidentment, la història completa és més complexa i horrible.

El primer acte de l'operació Pilar Defensiu va ser l'assassinat d'Ahmed Jabari. Aluf Benn, director del diari Haaretz , el descriu com un "subcontractat" d'Israel i "guardià fronterer" que va imposar una relativa tranquil·litat a Gaza durant més de cinc anys. El pretext per a l'assassinat va ser que Jabari havia format una força militar de Hamàs amb míssils de l'Iran. Però va donar-ne un motiu més creïble l'activista per la pau israelià Gershon Baskin, que durant anys va participar en negociacions directes amb Jabari, incloent-hi plans per alliberar el soldat israelià Gilad Shalit. Baskin explica que hores abans del seu assassinat, Jabari "va acceptar un projecte de treva permanent amb Israel que incloïa mecanismes per mantenir l'alto el foc en cas d'un esclat de violència entre Israel i les faccions de la franja de Gaza". Hi havia una treva vigent, demanada per Hamàs el 12 de novembre. Sembla que Israel va aprofitar la treva, informa Reuters, dirigint l'atenció a la frontera siriana amb l'esperança que els dirigents de Hamàs abaixarien la guàrdia i serien més fàcils de matar.

Durant aquests anys Gaza s'ha mantingut en la pura supervivència, tancada per terra, mar i aire. La vigília de l'últim atac, l'ONU va informar que hi faltaven el 40% dels medicaments bàsics i més de la meitat de l'instrumental mèdic bàsic. Al novembre, una de les primeres d'un seguit de fotos horribles mostrava un metge que sostenia el cos carbonitzat d'un nen assassinat. El metge era el director i cap de cirurgia de l'hospital Khan Iunis, que jo havia visitat feia poques setmanes. Quan vaig escriure sobre el viatge vaig parlar de la seva crida fervent per obtenir medecines i instrumental quirúrgic. Aquests són alguns dels crims del setge israeliano-nord-americà i de la complicitat dels egipcis.

La proporció de víctimes del novembre corresponia a la mitjana: més de 160 palestins morts, entre els quals molts eren nens, i sis israelians. Entre els morts hi havia tres periodistes. La justificació oficial dels israelians va ser que "els objectius eren persones rellevants en l'activitat terrorista". A The New York Times , el reporter David Carr observava que "l'assassinat de membres dels mitjans de comunicació es pot justificar amb una expressió tan llefiscosa com aquesta". Israel va utilitzar armament nord-americà i va comptar amb l'habitual bloqueig dels EUA a una crida a l'alto el foc del Consell de Seguretat.

Amb cadascuna d'aquestes gestes la imatge d'Israel al món queda erosionada. Les imatges de terror i devastació i el caràcter de la confrontació deixen pocs brins de credibilitat a l'autodesignat exèrcit més moral del món. Si més no, per a les persones que tenen els ulls oberts.

Els pretextos per a l'atac van ser els habituals. Deixant de banda les declaracions previsibles a Israel i Washington, cal dir que fins i tot persones decents pregunten què hauria de fer Israel quan rep l'atac d'una andanada de míssils. És una pregunta justificada i hi ha respostes immediates. Una resposta seria complir la legislació internacional, que permet l'ús de la força sense autorització del Consell de Seguretat en un cas: en defensa pròpia després d'informar el Consell de Seguretat d'un atac armat, fins que el Consell actuï (d'acord amb la Carta de l'ONU, article 51). Israel està familiaritzat amb aquesta provisió de la Carta, que va invocar a l'inici de la guerra del juny del 1967. Però, esclar, l'argument va quedar en no-res quan es va veure que havia estat Israel qui havia llançat l'atac. Israel no va seguir aquesta via al novembre, conscient que seria posat en evidència en el debat del Consell de Seguretat. Una altra resposta seria acordar una treva, com semblava possible abans de l'operació del 14 de novembre.

Hi ha respostes amb un abast més ampli. Casualment, una apareix comentada en l'últim número de la revista National Interest . Raffaello Pantucci i Alexandros Petersen expliquen la reacció de la Xina després dels disturbis de l'oest de la província de Xinjiang, "en els quals turbes de uigurs van marxar per la ciutat agredint malaurats xinesos han". El president xinès, Hu Jintao, va assumir el comandament i es van posar en marxa una gran varietat de projectes de desenvolupament per tractar les causes subjacents del descontentament. A Gaza també és possible una reacció civilitzada. Els EUA i Israel podrien posar fi a l'agressió incessant i despietada, obrir les fronteres i prendre mesures per a la reconstrucció (i, si això fos imaginable, per a la indemnització per dècades de violència).

L'acord d'alto el foc establia que les mesures per posar fi al setge i als atacs contra la població de les zones frontereres "s'haurien d'haver pres 24 hores després de l'inici de l'alto el foc". No hi ha cap senyal que s'hagin fet passos en aquesta direcció. Tampoc no hi ha cap indici de la disposició israeliano-nord-americana d'acabar amb la separació de Cisjordània imposada a Gaza -que viola els acords d'Oslo- i de posar fi als assentaments il·legals i als programes iniciats a Cisjordània per impedir l'acord polític o, dit d'una altra manera, d'abandonar el permanent refús a admetre els palestins com a interlocutors.

Algun dia, i hauria de ser aviat, el món respondrà a la crida feta per l'il·lustre advocat de Gaza i defensor dels drets humans Raji Surani mentre a Gaza tornaven a caure bombes sobre la població civil indefensa: "Demanem justícia i la fi de la impunitat. Somiem amb una vida normal, en llibertat i dignitat".

stats