ABANSD’ARA

Los ministres catalans (1)

D’Almirall (Barcelona, 1841-1904) a Diari Català (30-VIII-1879). El protagonisme català en la Primera República va provocar hostilitat. Mig segle després, la premsa de Madrid també ridiculitzava Jaume Carner (el Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934) com a ministre de Finances. Ho reflectien aquestes vinyetes de l’auca que li va dedicar Gracia y Justicia (2-I-1932).

Des que Catalunya fou unida a Espanya hi ha hagut tants pocs ministres catalans que poden comptar-se amb los dits. Abans del segle actual se comprèn que això succeís. Des de la presa de Barcelona per Felip V, i tal vegada des de molt anteriorment, Catalunya no era més que un país conquistat i sobre d’ella pesava la llei dura del vencedor. Natural era, doncs, que els castellans se reservessin per a ells los alts càrrecs de l’Estat, sens donar la més petita representació a la nostra comarca. Obeir, pagar i callar són los únics drets del que ha deixat dominar-se per la força de les armes. [...] Un fet tan constantment repetit com l’exclusió dels catalans del poder, no pot pas ésser fill de la casualitat. Si d’això no n’estéssim ben persuadits, nos bastaria recordar la cridòria que aixecaren tots los diaris de Madrid sens distinció de colors quan, en 1873, se verificà lo fet de que en lo primer ministeri de la República hi haguessin tres catalans. Al sentir les exclamacions i ploricons dels madrilenyos no semblava sinó que els bàrbars haguessin travessat les portes de la vila del pressupost. Està clar; allò era una competència ruïnosa per a la indústria que ells exercien. Lo manar i lo cobrar és privilegi exclusiu dels madrilenyos. [...] Casualment lo descrèdit dels ministres catalans ha provingut de no poder emmotllar-se a la buida política madrilenya. Los ministres catalans sempre s’han proposat alguna cosa sèria i formal, per això han caigut en ridícul... per als madrilenyos. A la capital d’Espanya no es comprèn, o no es vol comprendre, qualsevol que no exercici la indústria de cobrar la nòmina de la manera que ells l’exerceixen. De lo que resulta que el descrèdit que volta els ministres de Catalunya constitueix són major títol de glòria. Res hi fa que els polítics a la madrilenya los facin passar com a personatges ridículs, i que molts catalans mateixos facin coro als madrilenyos. [...]

Més continguts de