El periodisme cultural és cosa d'homes

Tot ha canviat per seguir més o menys igual

Diuen que l’experiència és la mare de la ciència i, si és veritat, jo com a periodista cultural en tinc una mica, perquè ja són uns quants anys de practicar. Durant aquest temps esperava veure tot un seguit d’engrescadores transformacions que no he vist pas. Per a mi la principal seria que el periodisme cultural esdevingués transversal, de manera que els llibres d’economia es comentessin a les pàgines d’economia i no en un suplement cultural, i així es donés l’oportunitat que tothom es contagiés de cultura i no només aquells que ja estan/estem ben contagiats.

També m’hauria agradat veure una feminització creixent, que no he vist en termes de poder, tot i que alguns col·legues del ram –optimistes ells– pensen que sí que s’ha donat. Succeeix que amb tota la bona fe alguns pensen que és un gran avanç que hi hagi algunes dones a la redacció i que de tant en tant se les deixi piular. L’ARA és excepció, aquí les dones tenen veu i vot. Però ja sabem que una flor no fa estiu i, més enllà de l’ARA, hi ha el que hi ha. A les dones encara avui se les manté majoritàriament a la perifèria del periodisme cultural, al marge de qualsevol decisió important. I en canvi quan vaig a les rodes de premsa són majoria: hi són però no tenen prou veu. Des que la pionera María Luz Morales practicava en franca minoria el periodisme cultural ha plogut molt, però per a les dones ha plogut poquet.

Aquesta és la meva radiografia del que ha passat en aquests darrers lustres: algunes patums han deixat aquest món –vull dir el terrenal–, s’han perpetuat algunes firmes d’arrels ben gruixudes –algunes de ben tedioses– i han pujat alguns delfins, que no auguren res bo. O sigui que tot ha canviat per seguir més o menys igual. Farem un joc senzill, jugarem a dir quantes dones coneixem que tinguin veu en el periodisme cultural. Quantes dones que no siguin l’Anna Guitart –a qui li toca presentar tots els esdeveniments culturals que no presenten ells– tenen veu en el periodisme que s’ocupa de la cultura, que parla de literatura, teatre, cinema, art? Jo em sé uns quants noms, vostès no: hi són, fan la feina ben feta, però la seva veu no se sent. Si jo escric com escric des de fa gairebé trenta anys a les revistes i els diaris, com és el cas, existeixo; però se’m sent? Si no surto a la tele, si no tinc prou minuts en una ràdio de gran audiència, se’m sent?

Que el periodisme cultural el facin més senyors que senyores semblaria un tema fútil si els continguts de les dones estiguessin representats

Els programes, els suplements i les seccions fixes són sempre d’ells i els periodistes culturals de prestigi són senyors, però no perquè les dones no en sapiguem –que en sabem igual o més–, sinó perquè l’espai que se’ns dona és residual, perifèric i poc transcendent. D’aquest afany de mantenir les dones a la perifèria en aquesta branca del periodisme en parlo cada any a l’assignatura de gènere i informació cultural que faig al màster Gènere i Comunicació (GiC) de la Universitat Autònoma de Barcelona. I en parlo mostrant les proves del delicte, les proves de qui parla, qui sembla que té veu i qui en té en realitat.

Fa molt que em pregunto, per exemple, per què els col·legues de l’Asociación Española de Críticos Literarios (AECL), nascuda per cert a Catalunya, no m’han demanat mai que en formi part, ja que se suposa que de fer crítica literària en tinc el cul pelat. L’AECL, que funciona a l’estil antic perquè ni té pàgina web ni xarxes socials, funciona també estil Ancien Régime pel que fa a les dones, ja que en té ben poques. Em pregunto, doncs, amb quin criteri plural donen els premis que atorguen cada any, que tenen el seu prestigi, tot sigui dit.

D’altra banda, que el periodisme cultural el facin més senyors que senyores semblaria un tema fútil si els continguts de les dones estiguessin representats; però resulta complicat donar veu a la producció de les dones sense donar veu a les dones. Una mica com el que passa amb 'Madame Bovary': Flaubert va voler posar-se en la pell d’una dona i li va sortir una imbècil, no una dona forta que li deia al marit que era un avorrit i que preferia anar-se’n amb un altre a collir flors o el que fos.

Fa deu anys que se celebra una trobada de periodisme cultural, que fa quatre anys organitza la Fundación Santillana. Enguany va tenir lloc a Santander i entre els temes que van tractar hi havia la censura a les xarxes socials. A banda de l’alcaldessa de Santander hi van participar com a ponents o moderadores 18 dones, d’entre un total de 47, és a dir un 38% de veus de dones. S’agraeix l’esforç per caminar cap a la paritat. Esclar que si féssim percentatges de poder real, elles en tenen poc; i tenir poder és tenir veu.

Més continguts de