Manuel Valls: quin espai polític?

De Valls s’ha dit tot o gairebé tot: exfrancmaçó, home de caràcter, d’ordre, de discursos fervents... Ministre d’Interior el 2012 i primer ministre el 2014, Valls ha suscitat un gran interès. Li han estat dedicats desenes d’articles i diverses biografies, oficials o no, dels quals es desprenen punts comuns: intel·ligència, ambició i una certa ambivalència.

Després del primer, i força avorrit, debat entre els candidats a les primàries del Partit Socialista francès (PS), previstes el 22 i el 29 de gener, Valls ha confirmat el seu rol de favorit. Davant dels seus competidors més esquerrans, Arnaud Montebourg i Benoît Hamon, ha intentat contrarestar el seu balanç de govern i fer noves propostes. Li cal sobretot ser considerat el candidat socialista amb més possibilitats de passar al segon torn (la final) de les presidencials del maig. Els altres candidats ben situats a les enquestes són François Fillon (Els Republicans), Marine Le Pen (Front Nacional, FN) i els independents Jean-Luc Mélenchon (esquerra) i Emmanuel Macron (centre).

Com s’ho farà per desmarcar-se dins d’un espai polític tan atapeït? Per avançar alguns elements de comprensió, pot ser útil intentar esbossar una sociologia de la configuració política francesa, molt diferent de la nostra. Primer de tot, destaco de Valls una gran qualitat: sap mobilitzar una certa base comuna, un inconscient francès, amalgamant llibertarisme i conservació, canvi i valors.

Políticament, Manuel Valls és socioliberal (ell en diria socioreformista), mentre que en temes de societat i estil de govern és un republicà clàssic i progressista alhora. Valls s’inscriu en la tradició revolucionària d’un estat fort, que educa el poble més que no pas debat amb ell -el terme democràcia és poc estructurant en el debat polític francès-. Recordem la dimensió autoritària-igualitària de Jules Ferry i les seves lleis per a una escola pública i gratuïta però també unificadora i assimilacionista de bretons o occitans. L’eslògan de la campanya de Valls és coherent amb aquesta anàlisi: “Una República forta, una França justa”.

El laïcisme marcat de Valls o la seva posició favorable a la gestació subrogada il·lustren el seu republicanisme “progressista”. Ho conjuga amb un clar conservadorisme jacobí quan recorda que, al Parlament cors, s’hi ha de parlar francès. Volent exacerbar la seva lluita contra el racisme i l’antisemitisme, va convertir el delicte d’opinió en delicte penal el 2015.

La llei del treball de Valls (2016), aprovada malgrat les protestes -la Nuit Debout i quasi un milió i mig de signatures contràries, un fet extraordinari a França-, il·lustra el seu vessant liberal i dirigista. Per evitar l’oposició al Parlament, Valls va utilitzar l’article 49.3 de la Constitució, que permet adoptar una llei sense vot -durant la campanya, un ciutadà el va enfarinar de cap a peus per recordar-l’hi.

Ha citat però desenvolupat poc temes que necessiten una política més completa. Els seus discursos encesos sobre la laïcitat o la seva valoració dura de l’islamisme han estat poc acompanyats de mesures de llarg termini. La paraula integració, per exemple, no apareix en seu programa de 50 planes.

Ben aviat el Valls revolucionari podria descol·locar Mélenchon; el Valls liberal, Macron; el Valls reformista, Fillon, si més no en part. Però l’espai estatista i exaltador dels valors de la République també està ocupat pel Front Nacional, que proposa, a més, una certa política social o “populista”. Amb l’arribada el 2011 de Florian Philippot -antic suport de l’exmembre del PS Jean-Pierre Chevènement-, el FN desborda Valls en la defensa de la laïcitat, considera que discutir sobre l’avortament no és prioritari i modera el seu discurs sobre la qüestió migratòria. De fet, el FN és l’únic partit que posa clarament sobre la taula el tema de la integració dels immigrants, el famós vivre ensemble. Una situació desconcertant.

Però el mes de maig és lluny i venen dies de tàctiques i de reposicionaments. També comptaran altres factors. Què es pot dir del carisma de Valls? Em permeto una anècdota. Abans de ser ministre, Valls havia vingut alguna vegada al bar on els aficionats blaugranes miràvem els partits del Barça, situat al costat d’una de les seus del PS a París. Seriós, envoltat del seu grup, Valls semblava més aviat cohibit, incòmode, amb la gent del carrer. Es troba millor entre les idees i els discursos. ¿Aconseguirà mostrar més empatia? Com quan celebrava, com tothom, els gols del seu equip!

Més continguts de