PROJECT SYNDICATE

10 anys després de la crisi, molt per resoldre

Seguim posant sobre un pedestal empresaris que depenen molt dels productes de la inversió pública

Després de la crisi financera mundial del 2008, es va configurar un consens segons el qual el sector públic tenia la responsabilitat d’intervenir per rescatar els bancs d’importància sistèmica i estimular el creixement econòmic. Aquest consens, però, va durar ben poc i aviat es va passar a considerar que les intervencions econòmiques del sector públic eren la causa principal de la crisi i, per tant, s’havien de revertir. Això va resultar ser un greu error.

A Europa, en particular, es va cosir a crítiques els governs pel seu gran endeutament, malgrat que va ser el deute privat i no l’endeutament públic el que va causar el cataclisme. A molts se’ls va manar introduir mesures d’austeritat, en lloc d’estimular el creixement amb polítiques anticícliques. Alhora, s’esperava que l’estat emprengués reformes al sector financer, les quals se suposava que, juntament amb una revifalla de la inversió i la indústria, restituirien la competitivitat.

El cas és que, en realitat, es van consumar massa poques reformes econòmiques i, en molts països, la indústria encara no s’ha refet. Malgrat que en nombrosos sectors els beneficis han tornat a pujar, la inversió continua sent feble a causa d’una combinació de retenció de diner i una financerització cada cop més important.

Elon Musk, per exemple, ha rebut més de 5.000 milions de dòlars en subvencions, i les seves empreses, Space X i Tesla, s’han edificat sobre els fonaments establerts per la NASA i el departament d’Energia nord-americà

El perquè de tot això és senzill: només es va permetre a l’estat, difamat fins a la sacietat, de respondre amb mesures tímides. Aquest fracàs reflecteix fins a quin punt és la ideologia –en particular el neoliberalisme, que propugna una intervenció mínima de l’estat en l’economia i el seu cosí acadèmic, la teoria de l’elecció pública, que posa en relleu les deficiències dels governs– i no l’experiència històrica el que continua donant forma a la política.

El creixement demana un sector financer que funcioni de manera satisfactòria i que premiï més les inversions a llarg termini que no pas les apostes a curt termini. Tot i això, a Europa no es va implantar un impost a les transaccions financeres fins al 2016 i el conegut com a finançament pacient continua sent inadequat gairebé a tot arreu. Per consegüent, els diners que s’injecten a l’economia per mitjà de, posem per cas, l’expansió monetària, acaben tornant als bancs.

El predomini del pensament a curt termini reflecteix malentesos fonamentals sobre el paper econòmic que pertoca a l’estat. Al contrari del que sostenia el consens postcrisi, la inversió estratègica activa del sector públic és crucial per al creixement. Per això, totes les grans revolucions –tant en medicina com en informàtica o energia– les ha possibilitat l’estat actuant com a inversor de primera instància.

Tanmateix, seguim posant sobre un pedestal els agents privats de sectors innovadors, passant per alt la seva dependència dels productes de la inversió pública. Elon Musk, per exemple, no només ha rebut més de 5.000 milions de dòlars en subvencions del govern nord-americà, sinó que, a més, les seves empreses, Space X i Tesla, s’han edificat sobre els fonaments establerts per la NASA i el departament d’Energia nord-americà, respectivament.

L’única manera de fer revifar les nostres economies passa necessàriament perquè el sector públic torni a assumir el seu paper central com a inversor estratègic, orientat al llarg termini i a una missió. A aquest efecte, és vital que es desmenteixin els relats equivocats sobre la creació de valor i de riquesa.

La creença popular és que l’estat facilita la creació de riquesa (i redistribueix la creada), però no crea riquesa en sentit estricte. Els dirigents empresarials, per contra, són considerats agents econòmics productius –una idea a la qual alguns recorren per justificar l’augment de la desigualtat–. Atès que les activitats, sovint arriscades, de les empreses creen riquesa i ocupació, els seus directius mereixen uns ingressos més elevats. Aquestes creences també deriven en un ús incorrecte de les patents, que els darrers decennis han obstaculitzat més que no pas incentivat la innovació. Tribunals garantistes en relació amb les patents han permès que se’n fes un ús cada cop més ampli que s’ha traduït en una privatització de les eines de recerca, en lloc dels seus resultats ulteriors.

Un any després de l’esclat de la crisi que el seu propi banc va contribuir a alimentar, el conseller delegat de Goldman Sachs va tenir la gosadia de declarar que els seus empleats estaven entre “els més productius del món”

Si aquestes creences fossin certes, els incentius fiscals esperonarien la inversió empresarial, i farien que augmentés. Tanmateix, aquests incentius –com la rebaixa de l’impost de societats aprovada el desembre del 2017 als Estats Units– redueixen la recaptació pública global i contribueixen a fer que les empreses registrin beneficis inèdits sense generar gaire inversió privada.

Això no ens hauria de sorprendre. El 2011, l’empresari Warren Buffet va assenyalar que els impostos a les rendes del capital no dissuadeixen els inversors d’invertir ni redueixen la creació d’ocupació. “Entre el 1980 i el 2000, hi va haver un augment net de gairebé 40 milions de llocs de treball”, va dir. “Saps què ha passat de llavors ençà? Tipus impositius més baixos i una creació d’ocupació molt més reduïda”.

Es parteix de la base que, sempre que una organització o una activitat assoleixi un preu, està generant valor. I això reforça un concepte normalitzador de la desigualtat: que els qui guanyen molts diners creen molt de valor. Per això, el 2009, només un any després de l’esclat de la crisi que el seu propi banc va contribuir a alimentar, el conseller delegat de Goldman Sachs Lloyd Blankfein va tenir la gosadia de declarar que els seus empleats estaven entre “els més productius del món”.

Deu anys després de la crisi, encara hi ha febleses econòmiques perdurables que cal resoldre. Per fer-ho, cal per damunt de tot que reconeguem que el valor el determinen de manera col·lectiva les empreses, els treballadors, les institucions públiques estratègiques i les organitzacions de la societat civil. La interacció d’aquests diversos agents determina no només la taxa de creixement econòmic, sinó també si el creixement és impulsat per la innovació, inclusiu i sostenible. Només si reconeixem que la política ha de ser tant qüestió de modelar activament i cocrear mercats com de reparar-los quan les coses es torcen, podrem posar fi a aquesta crisi.

Copyright Project Syndicate