Mas i el pacifisme català en la història
En la seva visita oficial com a president de la Generalitat de Catalunya a Nova York, Artur Mas va aprofitar la conferència a la Universitat de Colúmbia i la visita al memorial de l’11 de Setembre, a la zona de les Torres Bessones, per explicar el pacifisme històric dels catalans. Mas va vindicar el caràcter pacífic, conciliador, fraternal, tolerant i pactista dels catalans en la història. Ho va fer davant un auditori majoritàriament català i espanyol a Colúmbia i davant la premsa, exclusivament catalana i espanyola, que va cobrir la seva visita al memorial.
Mas va venir a explicar Catalunya, els catalans i el procés independentista al món, a Nova York. El món el va escoltar d’aquella manera, tal com el món -i especialment els americans- sol escoltar aquestes coses que tot just comencen i que, d’entrada, no interessen gaire. Certament, el pas de la pedagogia a Espanya a la pedagogia al món s’ha fet molt tard, massa tard. És un indicador que el procés no solament va per llarg sinó que la part política tot just engega amb les eleccions plebiscitàries del proper 27 de setembre.
En aquest sentit, Mas va preparar la seva carta de presentació al món, tot sabent que el seu consum acabaria sent més intern català que internacional americà. Bloomberg ha estat excepció: sempre caça i sap caçar la primícia de les coses que passaran. Així, en la carta de presentació dels catalans al món, no és gens negligible el discurs històric que Mas va oferir. Refinadíssim producte de la historiografia nacionalista catalana, aquest discurs encara aborda massa qüestions identitàries, per bé que comença a focalitzar-se en la història institucional i econòmica de Catalunya i la projecció que aquest passat té en el present i en la hipotètica independència futura. Naturalment, aquest discurs històric serveix les necessitats del procés independentista i és arma ideològica, com ho són tots els usos de la història.
L’ús de la història que Mas va fer servir més, tant a Colúmbia com al memorial de l’11 de Setembre, va ser el pacifisme històric i inherent dels catalans. Va parlar de la “pau i fraternitat” històriques de la nació catalana. Va destacar que Catalunya va ser una nació de comerç, que va crear el seu imperi medieval mediterrani “més pel comerç que per les armes”. Catalunya -va afegir Mas- no ha estat mai un poder financer o militar, ans un poble creatiu. Arribat el 1714, la lluita i la defensa militars catalanes desapareixen. S’obre camí el que el president de la Generalitat va descriure com el “ Catalan attachment to its institutions ” -el lligam català amb les seves institucions, en anglès sona millor-. D’aquí, Mas va fer el salt, i va consumar l’ús de la història: fidels al seu passat, els catalans que desitgen la independència han construït un moviment absolutament pacífic que no busca cap conflicte i que és radicalment democràtic.
Per defensar que el moviment separatista català és absolutament pacífic i radicalment democràtic no ens cal l’ús de la història i la seva distorsió. En realitat, la història no ens cal per a res. Ens calen motius i arguments pragmàtics que siguin vàlids avui i que siguin, sobretot, econòmics i polítics. Això és el que interessa al món i als americans. Amb la dependència de l’ús i abús de la història no fem altra cosa que perpetuar-nos en l’escola essencialista espanyola i espanyolista en la qual va néixer el nacionalisme català i hem crescut tots plegats. El que és més preocupant és que aquest abús de la història ens perjudica a l’hora de convèncer per la independència.
Tant les classes educades i informades com les elits d’Amèrica i el món coneixen la història de debò dels catalans. Saben el militarisme que va governar l’imperi medieval català de reconqueridors i bel·licosos mercenaris del Mediterrani. Coneixen la sagnant i horrible violència del 1714 i l’existència d’una nació amb una increïble força armamentística i exèrcit regular. Són conscients de la rebentada de 1808 contra el francès i de les fratricides Guerres Carlines. Van descobrir la Barcelona bullanguera i la Rosa de Foc anarquista de les bombes i les esglésies cremades. I, sobretot, els apassiona en profunditat i detallada complexitat la Guerra Civil Espanyola. La violència i el militarisme de la història catalana al descobert.
L’única intervenció d’un americà al debat posterior a la conferència de Colúmbia va expressar les pors de la violència que molt sovint acompanya les secessions. Va esmentar Ucraïna. Mas no va respondre a aquesta pregunta. És un tema tabú. Així i tot, la nostra obstinació a continuar fent ús i abús de la història ens perjudica. Ens entestem a justificar-nos en el passat, quan el passat no ens afavoreix. Cap passat, de cap col·lectiu humà, afavoreix. La història no ens dóna la raó. L’única cosa que serveix i que ens pot donar la raó és el present, que es rellança cap al futur. Encara que alguns pensem que la Rosa de Foc barcelonina no ha mort mai del tot, la societat catalana avui és pacífica i pacifista. I això és l’única, absolutament l’única cosa que compta de cara a vendre Catalunya i la seva independència. Hem de deixar d’empastifar-nos en la història essencialista; hem de deixar de ser espanyols, també en això.
