Massa tard

En unes declaracions recents al Financial Times, el ministre Luis de Guindos ha dit que el govern central està disposat a negociar el pacte fiscal amb la Generalitat si el govern català abandona els plans independentistes.

No és pas que el govern català no hagi intentat tenir un model de finançament semblant al foral. Aquesta és la petició que va fer al govern central el 2012, però la resposta de Rajoy va ser una negativa total, fins i tot quan es proposava un model de finançament semblant al foral però amb una aportació a la solidaritat cap a la resta del territori estatal, la qual cosa marcava una important diferència amb el model foral.

De Guindos justifica la negativa del 2012 per la crisi econòmica de llavors, però afirma que ara la situació econòmica ha canviat, i que es pot millorar el finançament i parlar d’altres temes.

Potser si el 2012 s’hagués acceptat la proposta catalana, l’evolució del denominat Procés hauria sigut diferent. També cal dir que si en aquests moments la Generalitat disposés d’un sistema de finançament com el foral, la situació per afrontar el Procés seria totalment diferent, molt més avantatjosa.

Aquests dies s’ha parlat i es parla molt de la intervenció del ministeri d’Hisenda sobre el pressupost de la Generalitat i la pèrdua total de la seva autonomia financera. Independentment del fet que sigui injustificable, cal posar en relleu que aquesta intervenció s’ha pogut fer pel sistema de finançament que té la Generalitat. Si tingués un sistema com el que tenen el País Basc i Navarra, la qüestió seria molt diferent.

Cal tenir en compte que la Generalitat pot gaudir del rendiment total o parcial d’una sèrie d’impostos, com ara el 50% de l’IRPF, el 50% de l’IVA i el 58% dels impostos especials, però són tributs que gestiona l’Agència Estatal d’Administració Tributària. Per tant, aquesta agència ha de transferir mensualment a la Generalitat una bestreta de l’estimació que el ministeri d’Hisenda fa del rendiment que generaran els esmentats impostos durant l’exercici pressupostari. De fet, més del 80% dels recursos de què gaudeix la Generalitat han de ser transferits per l’Estat. Unes tres quartes parts d’aquests ingressos provenen dels impostos mencionats, i la resta de subvencions.

És evident, doncs, que qui té la clau de la caixa és el ministeri d’Hisenda i no la Generalitat, que només té marge de maniobra amb els impostos que gestiona directament (patrimoni, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, successions i donacions, i els que ha creat de bell nou). El problema és que aquests impostos representen una part petita dels recursos de la Generalitat.

Així doncs, les característiques d’aquest sistema de finançament han permès que la intervenció del ministeri d’Hisenda hagi sigut fàcil. El ministeri deixa de transferir la bestreta mensual (aproximadament 1.400 milions d’euros) i assumeix el pagament dels serveis catalogats com a essencials. La resta del pressupost de despesa queda no disponible, i s’han bloquejat els comptes bancaris de la Generalitat.

La situació és molt greu perquè s’elimina tota l’autonomia financera del govern català i l’autogovern, però el que no és correcte és dir que el govern català ha perdut la seva hisenda, perquè en realitat no l’ha tinguda mai. Aquesta és la gran diferència entre el finançament de la Generalitat i el del País Basc, que sí que té una hisenda pròpia. Recordem que les comunitats autònomes forals gestionen tots els impostos estatals i són elles les que fan una transferència a l’Estat per contribuir al finançament dels serveis generals. El mecanisme és totalment a la inversa. Les autonomies forals sí que tenen la clau de la caixa.

Ara bé, la qüestió més rellevant és que la proposta del ministre arriba tard, massa tard. Arriba en un moment en què una gran part de la societat catalana creu que la relació entre Catalunya i l’estat espanyol només té una sortida política: l’aplicació del denominat dret a decidir i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Ferran Mascarell, en el seu recent llibre Dos Estados, explica que el que ha passat després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha trencat definitivament la confiança d’un gran nombre de catalans amb l’estat espanyol i ha generat una consciència de desacomodament. Aquests catalans han assumit que ha arribat l’hora d’acabar amb el dèficit històric d’acomodament de Catalunya dins de l’estat espanyol. I com que la societat catalana és madura i de conviccions democràtiques, ha assumit que l’única sortida possible és la celebració d’un referèndum. Per tant, qualsevol proposta del govern espanyol que s’allunyi d’aquesta solució no resoldrà el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol.

Més continguts de